Des de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya hem detectat que, en aquests temps de pandèmia, tant pares com mestres i comunitat educativa heu fet reunions i trobades sovint en format online. A voltes les reunions es limiten a una trobada a partir d'alguna plataforma de telecomunicació tipus zoom, meet o jitsi, amb les quals ens hem anat familiaritzant, però considerem que potser no hem tret tot el partit possible a les diferents maneres d'establir relació o dinamitzar una trobada amb pares i mares de l'escola. 

Amb motiu de l’exposició, “La luz de la Edad Media en la literatura catalana”, organitzada recentment per la Biblioteca Nacional de España, els senadors valencians del PP han muntat un nou numeret, protestant d’una manera ridícula, pel fet que aquesta exposició inclou escriptors valencians com Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi o Jaume Roig, com a integrants de la literatura catalana medieval.

Avui dia, una de les paraules més utilitzades dins del vocabulari quotidià és “crisi”: parlem de crisi econòmica, crisi climàtica, crisi sanitària... però, en realitat, es tracta d’una crisi de la percepció de la realitat.

Tenía que llegar una pandemia para poner algunas cosas en su sitio. Hasta ese momento la sociedad de mercado había dictaminado los criterios del mérito y del éxito, con escasa o nula relación con el bien común. El glamur de los magos de las finanzas, con sueldos estratosféricos, era la encarnación del triunfo y de la consideración social. Ocupar una silla en un consejo de administración, donde se barajan cifras millonarias, era la aspiración de gente sin escrúpulos a la hora de obtener beneficios.

Havia d’arribar una pandèmia per posar algunes coses al seu lloc. Fins ara, la societat de mercat havia dictaminat els criteris del mèrit i de l’èxit, amb escassa o nul·la relació amb el bé comú. El glamur dels mags de les finances, amb sous estratosfèrics, era l’encarnació del triomf i de la consideració social. Ocupar una cadira en un consell d’administració, on es belluguen xifres milionàries, era l’aspiració de gent sense escrúpols a l’hora d’obtenir beneficis.

La festa de la Mare de Déu de Montserrat ens evoca una vivència religiosa amb una important projecció social a Catalunya. En el monestir de Santa Maria de Montserrat, i en el seu santuari marià, conflueixen la devoció cristiana i una tradició cultural que ha fet de la Mare de Déu venerada des de segles un referent on conflueixen els sentiments de catalanitat, l’estima a una cultura i la defensa d’una identitat col·lectiva. No hi ha res més unificador del ser català que la devoció o el respecte a la Mare de Déu de Montserrat.

En el marc de la diada de Sant Jordi, el passat 23 d’abril l’alumna Alexia Sànchez, del Col·legi Claret de Barcelona, va rebre el segon premi d’accèssit del Concurs de Fotografia FEAC-Santillana. Van fer acte de lliurament Eloi Aran, responsable del programa FEAC de l’Escola Cristiana, i David Iranzo, de l’editorial Santillana.

L’anunci fet pel Govern en dies passats, que ha estat confirmat en la darrera disposició del Departament de Salut sobre la pròrroga i/o modificació de les mesures en matèria de salut pública per a la contenció del brot epidèmic de la pandèmia de COVID-19, aporten un bri d’esperança pel que fa a la celebració d’un final de curs en un escenari molt proper a la plena normalitat.

 

 

Fa ja molts anys, cap a la meitat dels 70, en una de les jornades que cada any en el temps de Nadal organitzava, i continua organitzant, l’Associació Bíblica de Catalunya, hi va fer una ponència l’Alfons Comín. El tema de les jornades devia ser alguna qüestió social, m’imagino. Jo hi vaig assistir, i de la ponència aquella només en recordo una cosa, que certament no era cap qüestió central en el que va dir.

El d’avui és un relat senzill però que vull compartir amb vosaltres. M’explicava una molt bona amiga què n’havien tret de bo de passar el Covid. El van agafar tota la família i anaven fent el que podien amb l’ajuda dels veïns, què n’és d’important el bon  veïnatge! -llàstima que a vegades en l’activitat del dia a dia  l’oblidem i no el cuidem-. Quan la telefonava em deia que anaven passant alguns dies pitjors, altres de millors, però el més important és que estaven junts i a casa. Fins que en un dels seguiments al centre mèdic van dir que havien d’ingressar al pare.