Aquest diumenge, primer la basílica de Santa Maria i després Montserrat seran els ambaixadors de l’Església catalana davant del Vaticà. És l’ocasió per confirmar la imatge positiva que el cardenal Tarcisio Bertone té de la realitat catalana i d’explicar-li que no és això.

El cardenal Bertone ja ha arribat a Barcelona i a l’arquebisbat ja ens han dit que no atendrà als periodistes. Ens han dit que no n’atendrà cap (així ho han dit també a Europress) perquè el programa de la visita és molt dens. O sigui que ens limitarem als discursos i intervencions escrites. Però a més d’això només arribar ens ha donat una sorpresa.

En la diada de sant Jordi, m'han regalat un llibre molt especial. És d'un escriptor japonès, Haruki Murakami (Kyoto, 1949) i l'ha editat Empúries. El seu títol és molt suggerent: De què parlo quan parlo de córrer?

El passat mes de març, el filòsof Gregorio Luri, publicava al seu bloc una sèrie de quatre apunts sota el títol de "El erotismo" en els que reflexionava sobre el punt de vista de Benet XVI expressat a la seva primera encíclica "Deus Caritas Est", especialment quan l'autor fa referència a Nietzsche i al paper de la religió. Us enllaçem aquí amb les seves entrades:

Ara mateix em moro de son per culpa de la Terribas. Dijous a la nit, tot i que vaig posar-lo a gravar, no vaig resistir la temptació de quedar-me a veure el reportatge sobre els Legionaris de Crist i l’entrevista a José Sols sobre el tema. Total: fins a les 2 de matinada.

 

Avui ha estat al despatx un amic des que érem petits i que mai m’ha fallat. Diguem-li R. No l’esperava, però des de que li vaig parlar dels problemes de cada dia, dels personals i dels professionals es va capficar. La primera sorpresa ha estat aquesta, la seva arribada sense tocar el timbre. La segona, oferir-me davant dels problemes financers amb els que viuen les petites empreses com la nostre, els seus diners.

Pecadors o malalts? En tot aquest enrenou dels delictes sexuals a menors s’ha escoltat poc la veu dels psiquiatres i de la medicina en general.

S’ha parlat molt, i amb raó, sobre justícia i condemna. S’ha criticat abastament que quan es tracte de clergues una part de la  jerarquia hagi volgut tapar-ho. Dura crítica, per cert; ni que a cops per la distància temporal i cultural, una mica fora de context.

Llegir Hans Küng no deixa de ser apassionant i, certament, la seva lectura no deixa indiferent. Fa pocs dies va adreçar una Carta oberta als bisbes catòlics de tot el món. Per molts motius no em sento interlocutor de la seva carta.  Efectivament, ni per l’enorme distància en la trajectòria vital ni per l’abismal diferencial en l’àmbit curricular. Però,   sobretot, perquè no sóc bisbe.