Es preguntaran per el títol d’aquesta col·laboració que enceto avui. El més còmode seria donar-li el “Sense títol” que l’Andreu Buenafuente es va atrevir a escriure a la capçalera del seu programa, deixant enrere a tots aquells que ho havien pensat però no es van atrevir a fer-ho. La vida, més que enginy, moltes vegades és gosadia.

 

El Vaticano se desmarcó claramente del Cardenal Darío Castrillón, y su postura, gracias a Benedicto XVI es clara, contundente, explícita y determinante.

 

Podria arribar a entendre i no jutjar que, enmig d’una època i un ambient en el que la tendència era l’ocultació i el silenci, sense consciència d’errar alguns responsables de la jerarquia no fessin prou per evitar abusos a menors. Però el que no puc arribar a entendre ni justificar és que avui aquesta actitud sigui aplaudida.

Els pescadors feinegen de nit al llac de Galilea i recullen les xarxes a trenc d'alba. Aleshores, abans de tornar cap a casa, preparen unes brases i fan un bon esmorzar, amb pa, vi i uns quants peixos acabats de pescar. És el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat la ingratitud del mar i la seva gasiveria, aquesta feina val la pena.

 

S'acosta Sant Jordi. El ritual de cada any es repetirà: roses i llibres. Veurem paradetes de llibres pels centres de les ciutats i és possible que com cada any salti la polèmica entre els escriptors professionals i els autors mediàtics. Tothom és lliure d'escriure un llibre i tothom lliure de comprar-lo.

Leo con asombro -y no acabo de creelo- que el Cardenal Castrillón afirma que Juan Pablo II le autorizó a enviar la carta a un obispo por no denunciar a un sacerdote pedófilo. Él encima, felicitó al obispo encubridor por su actitud. Y añade que no lo denunció en virtud del secreto de confesión. Y yo me pregunto: Si hay secreto de coinfesión: ¿cómo lo sabía él y el Papa? ¿Había secreto o no?