La història d’aquest país –i la del nostre etern veí- és tant salvatge que dona per a un extens martirologi civil. Massa personalitats que, tràgica paradoxa, els mèrits més rellevants de la seva vida acaben sent la seva mort. El president Companys n’és un representant eloqüent.

 

Voldria compartir de manera sintètica la primera lectura del document “Consideracions sobre l’embrió humà” -setembre 2009-, signat pels membres del Grup Interdisciplinari en Bioètica de l’Institut Borja de Biòteca. Aquestes línies corresponen a una primera recepció -per la qual cosa l’exposició és força limitada- i cal situar-la en un context de diàleg i de construcció d’opinió.

La darrera vegada que vaig parlar amb ell fou a una tertúlia de "El primer cafè" de Ràdio Estel. Havíem compartit programa i a la sortida vam continuar la conversa sobre aspectes poc coneguts del que va fer com a Copríncep d'Andorra. Tenia les idees molt clares i sabia defensar-les amb respecte i convicció. Em vaig quedar amb les ganes de tenir, més endavant, una altra conversa, que no ha pogut arribar. La malaltia el va apartar de l'activitat radiofònica.

Divendres anunciàvem en aquest portal la publicació d’un aclariment sobre l’avortament de la benedictina Teresa Forcades a la revista Foc Nou. I no és sobre la Grip A.

Em convoquen a Ràdio Estel per intervenir en una tertúlia que pinta francament bé. Eulàlia Tort, la conductora del programa, reuneix al voltant d’una taula el President Jordi Pujol, el professor Gregori Luri, especialment conegut pel seu llibre L’escola contra el món, el sociòleg Joaquim Cervera i un servidor. Ens han cridat a parlar de la vida líquida, fent referència a la coneguda expressió de Zygmunt Bauman que tant ressò ha tingut a través dels seus assaigs.

Avui, 12 d’octubre, és festa. Ni el dia de la Hispanitat, ni el dia de la Raça, ni el dia de la Descoberta... És el dia de la Resistència Indígena. Aquesta és la nova nomenclatura oficial per a aquesta festa des de fa cinc anys a aquest país.

Aquest portal ens informava fa uns dies (amb un link a un video de youtube) d'un nou episodi de la "guerra dels crucifixos", dins del conflicte creixent en les nostres societats en relació a la presència pública de símbols religiosos. El podeu veure aquí:

Hi ha gent que ens demana que preguem per ells. A cops també sentim la necessitat de pregar per altres, sense que ens ho hagin demanat.

Què volem significar amb aquesta expressió ?. No sap Déu prou bé el que tots plegats necessitem?.

Anem per passos.

1.- A aquestes altures ningú pensarà que Déu condiciona el seu ajut a que li demanem, doncs Ell sap més bé que ningú el que ens manca i com fer-ho per que ens arribi el seu suport i gràcia.

Ja estic instal·lat al Seminari Interdiocesà Jesús Buén Pastor de Ciudad Bolívar. Materialment i climàticament. En la sàvia precarietat d’aquesta institució. En la feixuga calor subtropical de la Guaiana veneçolana.

Aquest matí del diumenge (11 d’octubre) m’assabento que acaba de morir l’arquebisbe emèrit d’Urgell, Joan Martí Alanis, a l’Hospital de l’Esperança de Barcelona. Tenia prop dels 81 anys (els hagués complert el mes vinent). Ràpidament els bons amics de “Catalunya Informació” em demanen un perfil urgent del personatge i no puc deixar de recordar que Martí Alanis correspon al grup dels grans bisbes de Catalunya i de l’Església catalana de després del Concili Vaticà II.