Aquesta va ser la idea que expressava el papa Francesc el passat 29 de juny, dia dels Apòstols Pere i Pau, en l’al·locució que adreçà als fidels aplegats al Vaticà. El papa deia que “el més important de la vida, és fer de la vida un regal”. I crec que aquesta va ser la manera de viure de set persones que, en pocs dies de diferència, van morir durant l’estat d’alarma ocasionada per la Covid-19. Encara tinc el telèfon o el mail d’alguns d’aquests homes i dones que van fer de la seva vida un regal i que ens van deixar enmig d’unes circumstàncies doloroses i difícils.

Avanzamos en la segunda lectura de este domingo con la lectura del capítulo 8º de la carta de Pablo a los Romanos. Hoy tan sólo leemos dos versículos, el 26 y el 27. En los versículos anteriores el apóstol ha hablado de los gemidos del universo (v.22), después de los gemidos de los creyentes (v. 23) y se suman los gemidos del Espíritu.

Continuem en la segona lectura d’aquest diumenge amb la lectura del capítol 8é de la  carta de Pau als Romans. Avui tan sols llegim dos versets, el 26 i el 27. En els versets anteriors l’apòstol ha parlat dels gemecs de l’univers (v.22), desprès dels gemecs dels creients (v. 23) i ara s’hi afegeixen els gemecs de l’Esperit.

La filla de la María és psicòloga i observa com en aquests dies s’han incrementat els casos d’angoixa, depressió i incertesa que molta gent està vivint a causa de la pandèmia. Més que mai es necessita un suport que ajudi a superar, si més no, a pal·liar aquests estats que comporten una desorientació i un sofriment per a molta gent. A part del dolor que es viu per la partença dels éssers estimats. 

L’infrafinançament dels centres concertats, reconegut per totes les institucions del país, continua sent un obstacle evident, objectiu i profundament injust que impedeix que encara més famílies puguin optar per l’escola concertada. La insuficiència de recursos és un greu impediment a l’exercici del dret a la llibertat d’elecció de centre, que cal eliminar fugint de discursos tergiversats i demagògics.

Ens trobem en un temps estrany i confús. Ha passat, pel que sembla, la primera onada de la pandèmia, la més forta. El confinament massiu i rigorós sembla que no tornarà, almenys en els nivells generals coneguts en els mesos passats. Però l’aparició de rebrots de la malaltia i la situació d’incertesa sobre on i quan poden manifestar-se, així com el perill que les altes concentracions de persones puguin encendre la pandèmia, tot plegat ens fa viure en alerta. De fet, desconeixem si vivim en el post-covid o si ens trobem en un vaivé de la seva evolució. 

Quan vaig començar en el món de la pastoral amb els joves tenia 25 anys i m’havien acabat d’ordenar. Era jove i el bisbe d’aquella època deuria pensar que els joves evangelitzen els altres joves i si ho va fer per aquest motiu, tenia raó, també el papa i els pares sinodals tenen clar que per arribar als joves allunyats el millor és un jove cristià convençut.

 

 

He aconseguit completar la llista dels meus trenta-dos primers cognoms. O sigui: els meus dos cognoms, els dos segons cognoms dels meus pares, els quatre segons cognoms dels meus avis, els vuit segons cognoms dels meus besavis, i els setze segons cognoms dels meus rebesavis. I la llista és aquesta:

Lligadas, Vendrell, Vendrell, Balletbò, Molins, Sardà, Faura, Riera, Mateu, Vilà, Campmany, Badell, Pau, Olivé, Montmany, Panyella, Vidal, Mitjavila, Montmany, Carbó, Pau, Anglada, Salabert, Mateu, Pau, Montmany, Quintana, Riba, Sangés, Fosta, Vidal, Fité.

Zoom, Google Meet, Microsoft Teams, Skype,... són entorns amb els que ens hem familiaritzat els que hem tingut i tenim el privilegi de poder fer teletreball, i que han vingut per quedar-se entre nosaltres. En molts aspectes el teletreball té avantatges, així com també en té l’aprenentatge on-line.

Com és possible que en un món amb tantes urgències trobem normal l’existència de tants artefactes atòmics, tantes bombes nuclears i terribles armaments de “destrucció massiva“?

Com és possible que aquesta capacitat destructiva gaudeixi de l’acceptació o del silenci de tanta gent que es diu culta, demòcrata, religiosa, i és capaç d’emocionar-se davant d’una obra d’art?

Com és possible que en molts estats la despesa militar superi la de la sanitat i l'educació, ignorant la misèria i la fam de grans multituds humanes?