La pregunta és clara i esfereïdora. Què passa amb els pobres? O si es vol, que passava, que passa i que seguirà passant amb els pobres? La pregunta accepta, malauradament, tots els temps del verb perquè la resposta de fa vint anys, de fa deu anys, de l’any passat, d’avui, de demà és sempre la mateixa: El 20% de la nostra societat viu a la pobresa i aquest percentatge no s’ha modificat substancialment ni en el millor moment del cicle de creixement econòmic.

Demà és el dia de Sant Tomàs, l’apòstol, aquell al que Jesús digué “Porta el dit aquí i mira’m les mans; port ala mà i posa-me-la dins el costat”, aquell que  no admetia la Resurrecció mentre no tingués una confirmació pragmàtica de caràcter empíric, posant els dits a  a la ferida del costat, i a la vegada aquell que va fer una confessió de fe que omple el cor “Senyor meu i Déu meu!”. San Gregori Magne ja va afirmar que Tomàs ens va ajudar més amb la seva incredulitat que la resta dels apòstols amb la seva fe.

Fa uns dies va acabar la restauració del retaule major del Miracle, obra mestra del barroc català, de l’escultor Carles Morató i del pintor i daurador Antoni Bordons. La restauració d’aquest retaule (que ha tingut lloc de març a juny) ha estat realitzada pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, amb un equip de restauradores dirigides per la solsonina Claustre Augé i ha consistit en la seva neteja a fons i la reparació dels elements que s’havien fet malbé.

El capítulo undécimo del evangelio de Mateo se inicia con la visita que hacen a Jesús los enviados de Juan Bautista; estos le hacen la pregunta clave: "¿Eres tú el que ha de venir o tenemos que esperar a otro?". La identidad de Jesús es una cuestión clave no sólo en este capítulo, sino en la totalidad del evangelio. Este domingo leeremos los últimos versículos de este capítulo (Mt 11,25-30); se agrupan varias dichos sobre Jesús que, si algún denominador común tienen, es mostrar a Jesús como un maestro de sabiduría.

El capítol onzè de l’evangeli de Mateu s’inicia amb la visita que fan a Jesús els enviats de Joan Baptista; aquests li fan la pregunta clau: “Ets tu el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?”. La identitat de Jesús és una qüestió clau no tan sols en aquest capítol, sinó en la totalitat de l’evangeli. Aquest diumenge llegirem els darrers versets d’aquest capítol (Mt 11,25-30); s’hi agrupen diverses dites sobre Jesús que, si algun denominador comú tenen, és mostrar Jesús com un mestre de saviesa.

Tot i que la literatura i el cinema han presentat els monestirs com a llocs tancats i plens de misteris, en realitat, la vida monàstica és una vida per compartir.

D’acord, el llibre de referència del que us vull parlar és “Arquitectura religiosa del siglo XXI en España”, del Dr. Esteban Fernández-Cobián, professor a l’Escola Tècnica Superior de la  Universitat de la Coruña i impulsor de les diferents edicions del CIARC (Congrès Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània).

 

 

A la missa, en el moment de la comunió, indica el missal que el qui presideix la celebració mostra el pa de l’eucaristia a l’assemblea i diu: “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula”. Però alguns capellans, sens dubte amb la intenció de ser més concrets, canvien aquesta última frase i diuen: “Feliços els convidats a aquesta taula”. I, sense adonar-se’n, converteixen aquesta benaurança, que té un sentit universal, en una benaurança adreçada només als participants en aquella missa.

Quan va morir la Maria Dolors, una persona, que no sabia massa què fer i volia quedar bé, em deia: “Ja ho veuràs, amb el temps superaràs aquesta tristesa”. Quin desencert! Es pot salvar la bona intenció, però hauria estat molt millor callar i restar al costat. No feien falta paraules, sinó escalfor.