Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

He llegit avui una interessant reflexió sobre les tensions entre coptes i salafistes a Egipte feta per la periodista Amira Nowaira al diari The Guardian. Aquesta periodista afirma que els conflictes entre coptes i musulmans han estat sempre molt vius a Egipte en els darrers anys. El règim de Mubarak havia justificat una part de la seva política repressiva explicant que era per protegir la minoria copte davant de les pressions dels musulmans radicals. Però aquesta tesi es desmuntà ràpidament amb la caiguda del règim de Hosni Mubarak. Des del passat mes de gener fins aquest cap de setmana res havia alterat la convivència entre coptes i musulmans a Egipte.

Les revoltes populars de començament d’any s’iniciaren per l’impuls d’una població cansada d’una dictadura que es mobilitzà per la democràcia: La revolta popular no tenia cap justificació religiosa, era laica. Si al principi els cristians coptes s’ho miraven a una certa distància, poc a poc s’incorporaren a les protestes. Al final, els cristians coptes feien de servei d’ordre els divendres per tal que els musulmans poguessin pregar a la plaça de la llibertat. Quan tot semblava haver-se normalitzat apareix l’incident Kamilia Shehata, la suposada noia copte convertida a l’Islam i retinguda en una església i que un grup de salafistes radicals volien alliberar. El resultat de l’enfrontament ha estat dramàtic, 12 morts i més dos centenars de ferits.
 
De nou, el fanatisme religiós ha estat utilitzat per defensar uns interessos polítics que poc tenen a veure amb els valors religiosos. Els analistes diuen que darrera d’aquests incidents hi ha la llarga i obscura ma de l’antic aparell d’estat de Mubarak que ha volgut aprofitar aquest fet per desestabilitzar el tímid procés democratitzador d’Egipte. Hi ha que afirma que l’antic ministre de l’interior fou el que organitzà l’atac a l’església cristiana d’Alexandria que, a l’inici d’aquest any, també acabà amb morts. L’església copte no ha de deixar-se intimidar per aquests esdeveniments i ha de seguir alineada amb el procés de canvi democràtic emprés a Egipte. Les tensions i conflictes amb l’islamisme radical no els ha d’apartar del compromís per la llibertat i la possibilitat de sumar-se als esforços democràtics.
 
Els fanàtics islamistes voldrien uns cristians coptes tancats a les seves esglésies en lloc de veure’ls incorporats als moviments democràtics. Avui a Egipte el conflicte real no és entre religions, sinó entre la llibertat i la dictadura del passat.