Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

            Cap al migdia de la vida, entre les 11 del matí i les quatre de la tarda del procés vital, acostuma a donar-se la segona conversió. No és un fet universal, és freqüent i sorprenent. No és d’ara, ja fa segles que se’n parla i sembla que avui torna a estar a la primera plana de l’espiritualitat.

            Resulta que la primera conversió, o la maduració de la fe durant els anys de la joventut, en general respon a un profund desig del sentit, de viure en una dimensió valorativa que transcendeixi la rutina i les sorpreses del creixement. Esdevenir feliç, integrar fe i vida, prendre compromisos de cara als altres, estimar i ser estimat, construir la pròpia casa, la interior, la familiar i la social.... són realitats que acompanyen i motiven la conversió. Jesucrist és presenta coma model, com a amic, com aquell que apropa a Déu i vincula vida en comunitat d’Ell i de l’Església.

            Aquest horitzó és de gran ajut durant els anys de consolidació i estructuració de la persona, la parella, la família, el treball i la comunitat.

            Quan arriba, però, el migdia, amb el seu potencial de vigoria, capacitats, força i vitalitat, també és normal que es donin els primers avisos de que el temps passa ràpid, de que una cosa és celebrar els 40 i una diferent els 50 i no diguem els 60, i que després, és quan ets gran, pre-jubilat, jubilat... i en els millors del casos, una mica més savi. Això és  el que sembla que passarà, encara que després normalment resulta diferent del previst.

            Aleshores, en aquest llarg migdia, es quan es pot donar la segona conversió. És una crida i una tasca. La crida és com la Veu que et suggereix, primer baix i després més fort, a abandonar-te en Déu. La tasca resulta una mica complexa, car estem fets a imatge del racionalisme de la nostra cultura, i costa abandonar-se quan ens agrada tenir el control i sospesar les raons de tot. Aquesta crida pot ser tan insistent que porti a uns canvis profunds: deixar fer a l’Esperit en nosaltres, obrir ulls i orelles a la realitat que ens envolta, anar substituint el jo per el nosaltres, i augmentat la simpatia per la natura, les persones i especialment al Pare de tot. Ha començat la segona conversió, gràcies a Déu.