Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Hisenda torna a estar present a les nostres llars amb la declaració de la renda d’enguany. I, un any més, l’Església Catòlica ha endegat la seva campanya de promoció sota el lema: Jo també marco la x a favor de l’Església, i tu?. La meva resposta a la pregunta és molt senzilla: jo també. El problema sorgeix quan tracto de trobar, a la declaració de la renda, la casella per marcar la meva aportació a favor dels serveis socials protestants.

Segons diuen els experts en els darrers exercicis la recaptació de l’Església Catòlica per concepte de l’IRPF ha passat dels 140 milions d’euros als 253,3 milions anuals. A aquesta xifra s’ha d’afegir el 35% que reben les ONGs d’acció social catòliques gràcies a la casella anomenada “Altres fins d’interès social”. La raó de l’augment de la recaptació es deu a que hi ha hagut un increment del 0,52 al 0,7% del percentatge de l’impost del IRPF destinat a l’Església Catòlica.

A diferència d’altres no seré jo qui critiqui l’Església Catòlica per haver aconseguit aquesta font de finançament o per haver aconseguit aquest increment. Tampoc seré jo qui la critiqui per destinar aquests recursos econòmics a les partides que consideri més pertinents.

La meva crítica, que més que una crítica vol ser una defensa de la justícia i de la igualtat, va adreçada als nostres polítics que, des de l’esclat de la democràcia, han menystingut les confessions minoritàries negant-les el dret al finançament.

Mai fins ara, en tot el nostre caminar històric, l’Estat s’ha plantejat equiparar en drets econòmics a les minories religioses del nostre país. Les minories no demanen privilegis. Clamem per igualtat. Igualtat entre confessions religioses i entre aquestes i la resta de la societat civil. I és responsabilitat dels polítics recollir aquesta demanda de justícia econòmica.

En realitat els protestants ens estem equivocant al demanar igualtat perquè en realitat hauríem de clamar per justícia econòmica. És a dir: per una discriminació positiva a favor de les confessions religioses minoritàries que portem dècades i segles sent tractades com ciutadans de segona.

Ara els Ajuntaments ens demanen que millorem les condicions dels nostres centres de culte. També ara una part de la societat ens reclama que aportem respostes i accions com ho fan les institucions, els partits, els sindicats, les patronals, les ONG i les associacions ciutadanes o de veïns.

Clar que els mateixos que ens reclamen totes les nostres obligacions s’obliden dels nostres drets. Hi ha una diferència substancial entre la resta de la societat organitzada, civil, militar i religiosa; i les confessions minoritàries: el finançament.

Em permeten una pregunta provocadora: Se’ns pot reclamar els nostres deures mentre no són respectats els nostres drets?   

El debat que obre la pregunta anterior ens hauria de portar a una sola conclusió: No hi haurà veritable Llibertat Religiosa en aquest país fins que no s’hagi arreglat el finançament de les minories religioses.