Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Arreu el ressò de la mort de Raimon Panikkar correspon al reconeixement que va tenir en vida. Per això la premsa espanyola de fora de Catalunya no ha donat especial cobertura al traspàs d’una personalitat cabdal per a la comprensió del diàleg intercultural i interreligiós. Sempre m’ha sobtat que Panikkar sigui gairebé més conegut i valorat a l’estranger. Itàlia és segurament el país on el seu pensament ha donat més fruit. Ja s’està preparant a Nàpols un acte commemoratiu per a finals de la tardor, en el qual participaran destacades personalitats i intel.lectuals. I és revelador el fet que el Corriere della Sera dediqués a la mort de Panikkar molt més espai que qualsevol diari de Madrid. El reconeixement transalpí queda també ben palès pel fet que l’edició italiana és la que fa de referència en la seva obra completa, de la qual Jaca Book ja ha publicat cinc toms. A Catalunya s’ha d’agrair la saviesa i l’audàcia d’un jove editor com Ignasi Moreta, que amb Fragmenta ha sabut fer-se càrrec de la necessitat de publicar en català l’opera omnia d’aquest gran pensador. En el cas d’un autor prolífic i exigent com Panikkar, que amb el temps revisava i corregia desenes de vegades els seus textos, és fonamental recollir en una única col.lecció la seva producció. I és bo que aquesta feina l’hagi fet el mateix Panikkar en vida amb l’ajut de l’experta italiana Milena Carrara, la qual m’explica que va transcórrer a Tavertet l’últim cap de setmana de vida de Panikkar. Fins al final van estar treballant junts.

Un dels textos que Panikkar estava revisant els últims dies era un article titulat “Religió i cos”, aparegut en un primer moment a la Revista de filosofia de Barcelona l’any 1996. Una part d’aquell text, reelaborat i inèdit, va aparèixer al Corriere della Sera el passat 28 d’agost com a homenatge en el seu traspàs. Panikkar hi escrivia que “al llarg dels mil.lenis l’home s’ha sentit atret, sovint obsessionat i a vegades fascinat, per dues forces que els místics anomenarien transcendència i immanència, els poetes cel i terra, els filòsofs esperit i matèria. L’home s’ha debatut entre aquests dos pols atribuint alternativament més importància a un o a l’altre, menyspreant, descuidant o fins i tot negant la realitat a un dels dos (la matèria és mal, el cos és esclavitud, el temps és il.lusió) o bé a l’incontrari (el cel no existeix, l’esperit és simple projecció, l’eternitat un somni)”. Per això Panikkar creia que “la tasca de la nostra generació, si no volem contribuir a l’extenció de l’homo sapiens, és tornar a celebrar la unió entre el cel i la terra, aquell hieros gamos o unió sagrada de la qual parlen tantes tradicions, sense excloure la cristiana”. Aquesta anhelada unió entre el cel i la terra és el que ell anomenava realitat cosmoteàndrica, clau per viure en la plenitud de l’ara i aquí.  
 
L’últim cap de setmana de vida en Raimon Panikkar també va pregar amb Milena Carrara seguint la litúrgia del dia i li va confiar algunes reflexions, com ara aquesta: “L’esperit que parla dins nostre és aquell mestre que tant ens afanyem per trobar. Ho va dir el Senyor”.