×

Mensaje de advertencia

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Mentre explico una vegada i una altra el tradicional conte català del Patufet; mentre faig la cantarella per tots ben coneguda de “Patufet, on ets?...”, visualitzo sense gairebé ni adonar-me’n, les històries de tants i tants “patufets” – nom que sovint donem a la mainada pel símil al conte- que inconscientment, donada la seva edat, ens miren amb ulls esperançats i plens de vida i energia,  interpel·lant-nos amb les seves històries personals i les dels seus pares que, sovint, sobrepassen la ficció. Ells no ho saben encara però, si l’entorn els acompanya, si del seu interior brolla i s’imposa un “tocat però no enfonsat” –una altra corranda infantil- en un futur respondran a la perfecció a la definició de persona resilient. Són històries de dol migratori, de maltractaments, de desemparaments, de malaltia, de pobresa, de presó, de mort... que deixen marca per tota la vida, però si s’acompanya bé la persona, no l’ha pas de determinar ni sentenciar.
La resiliència, en la seva definició més senzilla, és la capacitat d’una persona de reeixir, de manera –com diuen els experts- socialment acceptable, malgrat les adversitats de la vida; és la capacitat de readaptar-se, de reinventar-se, assumint el passat, no oblidant-lo, però sense deixar que ens hipotequi la resta de la vida.
Resistir i refer-se, ser conscient dels entrebancs i saber cercar en les pròpies capacitats i recursos les eines personals necessàries per a sortir amb èxit de qualsevol situació adversa.
Assolir l’equilibri, la seguretat i la força interiors necessaris per viure drets passi el que passi, mirar la vida de cara, per alçar la veu i la mirada amb “l’orgull” silent dels qui han patit més del que poden o saben explicar, però continuen dempeus mentre la seva vida es refà escoltant a cau d’orella històries de patufets.
Com educadora en podria explicar moltes, d’històries de patufets menuts. La dels dos germans, que gairebé ja adolescents, provinents de l’antiga Pèrsia, arribaren amb la seva mare fugint d’un país que no els oferia gaires possibilitats per a començar una vida nova, estudiar, treballar, viure! La d’aquella nena filipina que amb cara de nina em deia: “m’ajudes?”, mentre posava gomets a uns dibuixos. La d’aquells tres germans que arribaren al centre residencial després que els pares ingressessin a la presó per causa de les drogues; o aquells dos germans que perderen el pare després d’una llarga malaltia; o la del noi marroquí que per segon cop ha intentat quedar-se al nostre país després de fer molts quilòmetres a peu i amagat sota un camió, i que ara està aprenent un ofici... tantes i tantes històries de patufets als quals cal donar un sentit.
I com a mare, en la penombra de l’estança contemplo amb ulls enaiguats el teu son. T’has quedat adormida fa uns segons sobre les meves cames estirades al sofà. Sembla que ets sents segura. Jugaves mentre t’explicava el conte i t’ha vençut la son, i t’hi has posat bé, i ara respires profundament mentre m’agafes una ma... Ves a saber què somies, què penses quan em mires amb aquests ulls d’un negre intens, i somrius, i parles, i em fas un petó... et sento feliç! Conec poc la teva història passada, però et sento plena de vida i energia.
Com fa el metall – al capdavall el terme “resiliència” originàriament s’empra en el món de la metal·lúrgia- ,sé que desplegaràs aquesta capacitat del metall de resistir un impacte i recuperar la seva estructura original, d’esdevenir un infant feliç.