Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

No sóc massa diferent als altres i, per tant, a mi també m'ha impressionat i emocionat "De dioses y hombres" (Xavier Beaubois, 2010). Érem força gent, diumenge passat a la tarda, cosa estranya al cine i més al cine on vaig anar. Hi havia expectació i el resultat, us ho puc ben dir, hi respon amb escreix. El primer que em va fer pensar és això, justament. Volem històries d'autenticitat i emotives, sí... però solament això? No ho crec... El buit de sentit de la nostra cultura o, més aviat, les dificultats objectives del ritual o els relats de sentit que hem heretat en fer-se presents dins el nostre llenguatge generen un dèficit. No tan sols lingüístic (què és Déu, per exemple) sinó sobretot del tast d'eternitat, de l'experiència meta-històrica, de vida més profunda (de tocar un tros de Déu, per exemple).
 
 
La segona cosa que vaig pensar és sobre l'actualitat de la vida contemplativa: uns monjos abocats al poble que han triat servir, a l'Algèria violenta dels anys noranta, fins les darreres conseqüències; que reben la força fent-se febles; que s'enamoren de la petitesa de les persones (incloses les seves misèries més nefastes) postrant-se davant la grandesa del tros de Déu, de plenitud, que cadascú duu a dins. Que ho deixen tot per l'amor, i que experimenten fins on val la pena fer-ho. Que s'estimen també ells, malgrat les tensions. Ara que es parla de falta de vocacions, aquesta descarada defensa de l'amor contemplatiu em sembla el millor argument possible.
 
 
Vaig pensar moltes més coses, i més que me'n vindran. Sobre mi, és clar. Sobre aquests països que viuen ara la convulsió de nous canvis i esperances. Sobre l'islam. Sobre la violència. Sobre la providència. Sobre la mort. Sobre... i dins. El film és també com una immensa pregària. Ho mostra molt bé amb alguns dels resos o amb les lectures dels àpats. Especialment, m'agrada -com a pregària, com a símbol eucarístic- l'escena del darrer sopar que la comunitat celebra al seu monestir, la nit abans que la majoria de monjos fossin segrestats (i després assassinats). Obren vi, aquest símbol de la festa i de la sang, i el prenen junts. Somriuen com un tast de la festa de la plenitud, això és la taula parada i el beure -amb el vi- fins la darrera gota de la vida que se'ns proposa. I ploren. Veuen fins on arriba aquest "fins les darreres conseqüències" que tot amor de veres pressuposa. Creure és això, o no és res.
 
::::::::::::::::::
 
 
També podeu llegir aquests articles

  • Testament Espiritual de Christian de Chergé, prior del Monestir de Tibhirine (Algèria), dos anys abans del seu assassinat (aquí)
  • Comentari de Fra Josep Manuel (aquí)
  • Articles de Laia de Ahumada, Cori Casanova i Antoni Nello a CatalunyaReligio.cat.
  • Article de Raimon Ribera (aquí)
  • Article de Mercè Solé (aquí)
  • Article de Peio Sánchez (aquí)
  • Crítica de Jordi Costa a El Punt
  • Crítica  de Carlos Boyero a El País
  • Crítica d'Imma Merino a l'Avui
  • Crítica (post) al bloc de Judith Vives
  • Article al web de monestir de Santa Maria de Las Escalonias (Còrdova), aquí
  • Article de Josep Mª Fonalleras a El Periódico
  • Article de Ramon Solsona a El Punt
  • Article de Joan-Andreu Rocha al Centre d'Estudis Jordi Pujol
  • Ressenya a Ecclesia, aquí.
  • Article de Peio Sánchez sobre el ressorgiment del cinema religiós al portal Universitaties