Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Enmig d’un Pont que ens recorda la Constitució Espanyola i el Dogma de la Immaculada Concepció, avui vull pensar en lo humà i lo diví de la nostra vida.

 
I vull fer-ho fent referència a un diàleg que vaig tenir amb el Josep Tomàs Cabot, un savi manresà que fa uns dies va rebre el Premi de Jove Cambra. El té 80 anys, es metge, doctor en filosofia i lletres, historiador i un escriptor molt fecund.
 
Abans de començar l’acte en el que es lliurava el premi a ell com a intel·lectual destacat, i als voluntaris de la Fundació Rosa Oriol, per la feina a la Plataforma dels aliments, varem tenir una xerrada molt interessant en la ell em parlava de les tres jubilacions de la vida i les situava en el seu cas concret:
 
La primera jubilació t’arriba –deia- quan et jubiles de la feina. Es aquell moment el que encara tens molta força, salut i ganes de fer coses; pots dedicar-te als hobbies, a escriure, a fer moltes coses que no havies tingut temps de fer i que et ve de gust fer-les. Però arriba un moment –va continuar- en el que estic jo, en que les forces et fallen. M’agradava escoltar música, i resulta que estic quedant-me sord; m’agradava llegir molt, i la vista em passa factura. Cada dia caminava, ara les cames ja no em porten. Aquesta es la segona jubilació, i es quan espere la tercera i definitiva jubilació: la mort.
 
Ho deia amb alegria i molta pau. I va afegir. “- Jo deia que era agnòstic, o ateu... No sé. Ara l’únic que sé es que he estimat a moltes persones, i no sé si es un somni o una realitat, però tinc tantes ganes de retrobar-les, que crec que si, que les retrobaré. I estic content”. I molt seré.
 
Una gran lliçó d’un gran home. D’un savi i d’un mestre; d’un home humil i senzill, que sempre està pendent dels altres i que ha estimat tant, que creu que l’amor no pot passar: Gràcies, Mestre per ensenyar-nos a viure la vida amb saviesa i amb humilitat