Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Diumenge passat Caritas ens convidava a la celebració del Dia dels Sense Sostre. Enguany proposava un lema que deia: “La seva història és part de la nostra història. Tots hi tenim a veure!” Val a dir que, més que un dia de celebració, es tracta d’un dia de reflexió, de fer memòria o de mirar amb molt bons ulls a tots aquells que, per les greus dificultats de la vida, es veuen obligats a viure al carrer o acollits en algun que altre alberg (tot i que cada vegada són menys, no els qui viuen al carrer -que el seu nombre augmenta considerablement-, sinó els albergs per als indigents). En el cartell per a aquesta jornada de Càritas hi havia posat un llibre de fotografies familiars, tot ben obert, on hi ha escrites unes reflexions que parlen de “la família, dels amics i dels companys”, tot recordant “els moments viscuts amb ells, amb la seva companyia, les mostres d’afecte, els bons i bonics records....” Certament aquesta reflexió és molt bona i ens ha d’ajudar a trencar tots els prejudicis i mites que tenim sobre els indigents que hi pels carrers dels nostres pobles i de les nostres grans ciutats. Masses vegades ens els mirem com si fossin gent que haguessin escollit aquest estil de vida, voluntàriament. Com si fossin gent irrecuperable, que violen viure al marge de la nostra societat, pretesament marginats pel seu caràcter.

Tal i com ens recorda Càritas, darrera de cadascuna d’aquestes persones s’hi amaga una vida que no és pas tan allunyada de la nostra. Són gent que han nascut també en una família com les nostres i amb les mateixes perspectives (o no?), però que els camins de la vida els han conduït a no tenir les possibilitats que ara tenim nosaltres. Molts d’ells són persones que s’han quedat sense feina i que no tenien una cobertura i una protecció social com tenim molts de nosaltres. Alguns d’ells venen de negocis familiars que han desaparegut, de feines artesanals, de treballs autònoms. Al darrera d’aquestes persones hi pot haver una família desestructurada, un trencament familiar. També, per què no, hi pot haver alguna desgràcia familiar: una mala partició d’una herència, la fallida d’un petit negoci... I, fins i tot, hi pot haver alguna mala història com l’addicció a l’alcohol o alguna droga per entremig, o la ludopatia; causes que poden haver produït la marginació del nostre món laboral més convencional. Però, res d’això, els hi hauria d’haver fet perdre la seva dignitat com a persones.

Com podeu veure, aquesta jornada no és només per reivindicar un sostre o una casa: És molt més que això. Una casa representa una família i uns amics. Una casa representa l’escalf d’un lloc, el recer d’una persona i de les seves (poques o moltes) pertinences. Una casa representa la seguretat de poder descansar, de poder-te refer, de poder-te posar malalt i de poder-te recuperar amb pau i tranquil·litat, sense angoixes ni pressions de cap mena. De fet, una casa és el símbol de la dignitat d’una persona. Hi ha gent que només demana un petit recó, un forat. És allò que diuen els psicòlegs: que tots tenim al voltant nostre una petita o gran bombolla que ens protegeix del nostre entorn més advers i ens dóna seguretat. Si algú ens redueix o ens priva d’aquesta bombolla quedem absolutament indefensos, despullats, sense res. Doncs bé, aquesta és la situació dels nostres “sense sostre”, al descobert, a la intempèrie, sense res.

Segons la Declaració Universal del Drets Humans, del 1948, en el seu article 25, tots, pel sols fet de néixer i de viure en un territori, sigui quina sigui la nostra condició humana i social, tenim dret a tenir un habitatge digne, per tant, per moltes coses que ens hagin passat en la vida o que ens puguin passar, no hauríem de perdre –de cap de les maneres- aquest dret que va absolutament lligat a la vida mateixa. Atemptar contra aquest dret vol dir que neguem la nostra igualtat. Els indigents i els sense sostre, de fet, en recorden -cada dia- que ni naixem iguals ni tots tenim les mateixes possibilitats en la vida. Uns queden a casa i uns altres al carrer. Trist, però és així.