Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Molt de matinada, un grup de dones van anar al sepulcre. Eren «Maria, la Magdalena, Joana i Maria, la mare de Jaume, així com les altres» (Llc.24, 1-10. Demostració a Teòfil, Lluc, Fragmenta editorial, 2009). I jo em pregunto: ¿per què no hi van anar els homes, de bon matí, al sepulcre? No em costa respondre’m: les dones havien preparat ungüents i perfums el dia abans. Era el que s’acostumava.
 
 
La vida humana passa des del primer moment —el del naixement— fins al darrer —el de la mort— per les mans de les dones. Són les primeres en acollir el nadó i les que s’ocupen d’amortallar el cadàver. El cicle de la vida passa per les mans del femení: el naixement, el nodriment i la mort.  
 
 
La dona tanca els ulls de la persona morta, per costum, no pas per convenciment. El femení és possibilitador de vida per excel·lència i la mort no entra en els seus plans, malgrat la repetició. El femení està creat per donar vida, per possibilitar-la; físicament, cada cèl·lula és creadora de vida, ¿com pot creure en la mort? Si la certesa de la mort entrés en el cor de l’home i la dona, co-creadors de vida, aquesta s’acabaria inexorablement. La resurrecció està implícita en el nostre organisme, està gravada en el nostre ésser profund. És tan evident aquesta tossuda esperança de vèncer la mort que les dones es lleven, matineres, i, «portant allò que havien preparat», se’n van cap al sepulcre.
 
 
I encara una altra pregunta: ¿com és que reconeixent la seva feblesa física —«¿Qui, doncs, farà rodolar la llosa?»— no es fan acompanyar per cap home? ¿On eren els homes aquella matinada?
 
 
Davant de la mort, trobem dues reaccions ben diferents: el femení, que sent, i el masculí, que pensa. El femení, que experimenta la impossibilitat de creure en la mort, i el masculí, que raona que tot s’ha acabat perquè ho ha vist amb els seus ulls. És una tensió entre l’espera contra tota esperança i el pes aclaparador de la raó. Masculí i femení tensionats fins a l’extrem.
 
 
Les darreres frases cauen com una llosa damunt de les dones: «El fet és que aparegueren als ulls d’ells com un deliri aquestes paraules, i no les van creure». El deliri és contrari a la raó. Les dones són col·locades en el lloc que els pertoca i així, paulatinament, la nova església quedarà coixa del femení. I dic coixa, perquè pensament i experiència han d’anar de bracet. L’experiència, característica del femení, rau a l’origen de totes les religions. I després de l’experiència, hi ha la paraula que l’expressa; i posteriorment, el pensament que l’enfila. Experiència, paraula i pensament són una tríada indispensable.