Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

No fóra cap disbarat afirmar que l’Església catòlica -amb les pertinents puntualitzacions- ha practicat un cert monòleg des de l’època constantiniana fins a la meitat del segle XX. Insisteixo, amb força matisacions. La primera d’elles, per exemple, reconeixent una incessant activitat de diàleg dels nous moviments animats per l’esperit de l’evangeli en diferents èpoques i llocs. Considerant, també, l’activitat de figures extraordinàries que van conrear el diàleg d’una manera intel·ligent i profunda. Monòleg, en alguns casos, fruit d’una diferència objectiva entre allò que aportava la “maquinària” del cristianisme i altres fenòmens o realitats contemporànies. Monòleg, perquè, fins i tot, excel·lents mètodes de pensament o exercitacions acadèmiques -l’escolàstica, per exemple-, sempre acabaven fent una mena de bucle per donar la raó al posicionament inicial. Evidentment, l’apologètica caldria considera-la com una sofisticació del monòleg...

 
Aquest discurs monòlogic -sense entrar-hi en massa detalls- ha tingut tres característiques evidents: a) Verticalitat i “de dalt estant”; b) Una autopercepció de ser el posseïdor de la veritat; c) Reconegut, sovint, pels agents exteriors com a discurs “oficial”.    
 
En qualsevol cas, en el context del Concili Vaticà II, l’Església, tota ella, va prendre consciència d’una important realitat: la seva naturalesa dialogal. La novetat no era tant la pràctica del diàleg -això, com ja s’ha afirmat, era una pràctica prèvia-, sinó la idea de què la totalitat de l’Església assumia el diàleg com a principi i actitud bàsica. La tercera part de la encíclica de Pau VI Ecclesiam suam  (1964) va ser dedicada a aquesta qüestió. “Donarem a aquest impuls interior de caritat, que tendeix a fer-se donació exterior, el nom, esdevingut avui comú, de diàleg”. I diu la mateixa l’encíclica immediatament després: “L’Església ha d’entrar en diàleg amb el món en què es troba que viu. L’Església es fa paraula; l’Església es fa missatge; l’Església es fa col.loqui” (final del núm. 63 i núm. 64 segons numeració de la traducció catalana de Dom Just Mº Llorens i Dom Rafael M. Bertran, en edició comentada per J. Bigordà, C. Martí i J. M. Rovira i Belloso, de  Estella-Nova Terra, 1964). La relació de documents del Vaticà II, la Pacem in terris, Populorum progressio, o la mateixa Ecclesiam suam, van provocar una nova consciència i l’inici d’una nova praxi. Aquest important canvi era la conseqüència d’una nova autocomprensió de l’Església i una nova comprensió del món. I això exigia una Església dialogal.
 
A continuació descric un seguit de tipologies de “monòlegs eclesials” actuals, és a dir, desenvolupats per membres del Poble de Déu (sigui en l’àmbit dels moviments, de les comunitats parroquials o pels mateixos pastors...), que lluny de tendir a minvar “encara” persisteixen. N’esmento quatre sota fesomies diverses.  
a) El tipus de monòleg d’aquell que diu poc i, fonamentalment, fa. És un monòleg dels fets consumats. Un monòleg que, sovint, actua inesperadament pel “perill” a les reaccions. Un monòleg basat en una peculiar manera d’entendre l’autoritat.
b) Un altre monòleg és el derivat d’una incapacitat -natural o adquirida- d’escoltar. Pot donar-se una proximitat física o una presència habitual entre el col·lectiu corresponent però sembla que només s’estima o prefereix  la unidireccionalitat.
c)  El tercer monòleg és el produït per una reacció. Efectivament, aquell que resulta d’una mena d’exclusió  -millor dir, autoexclusió-, per la pèrdua de les formes, la incorrecció del to, la condemna, el menyspreu als que pensen diferent... Monòleg, perquè la tendència d’aquest perfil i discurs -tot i que pugui disposar de molts mitjans-, és restar-hi “ben sol”.
d) Finalment, un monòleg -relativament recent- realitzat des de l’anonimat i amb la intenció de menysprear alguns membres de la comunitat eclesial. D’entrada, per això és monòleg, però a més ho fa amb una clara evidència “de baix estant” i des del rancor. És un monòleg destructor.
 
Les constatades manques de diàleg en la vida quotidiana descriuen la limitació del món però en cap cas posen en dubte la constitució dialogal de l’ésser humà. Per això, avui i més que mai, l’Església -malgrat les dificultats externes i internes-, ha de seguir treballant per esdevenir veritable sagrament del diàleg humà i sagrament de la comunicació. El repte és per a tots: sense diàleg, paraula i missatge són inviables; l’Encarnació, quelcom impossible; Nadal una farsa.