Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Recentment han mort dues persones molt valuoses per al sindicalisme d’aquest país: Marcelino Camacho i Simón Rosado. Tots dos de CCOO. El primer, un dirigent històric que va ser capaç d’encapçalar la lluita obrera necessària per dignificar les condicions laborals de tanta gent i, sobretot, per encabir la llibertat sindical dins el nostre context democràtic. I Simón Rosado, Secretari d’Acció Sindical de CCOO de Catalunya, persona estimada i valorada per la seva impecable trajectòria sindical en el ram del metall de Catalunya.

He estat fullejant de nou el llibre de les memòries de Marcelino Camacho, publicat el 1990 i m’ha agradat retrobar-me amb les arrels i amb l’autenticitat d’un moviment obrer capaç de posar les bases de l’actual (i encara incomplet) Estat de Benestar, i de donar protagonisme en la construcció de la democràcia als homes i dones treballadors.

Moltes coses han canviat en aquests anys, que ens han descol·locat o que ens han fet perdre identitat com a treballadors. I no totes negatives, com el major protagonisme de les dones treballadores. És cert que calia un nou llenguatge i que la realitat es mou amb gran rapidesa i sovint ens agafa amb el pas canviat. Però les circumstàncies d’avui em fan pensar que faríem bé de recuperar algunes intuïcions de fons que han quedat arraconades gens desinteressadament, per la fragmentació de les condicions de treball, per les deslocalitzacions, per les conseqüències de la globalització, per l’increment del sector serveis en el conjunt productiu…

Avui, en aquest aiguabarreig d’individualisme ferotge i de nihilisme ideològic (de fet potser caldria parlar més d’emmascarament de les causes i conseqüències que comporten el consum fora de mida, l’ambició desmesurada i l’especulació), sembla que hàgim oblidat que la realitat es transforma en positiu només si nosaltres estem disposats a lluitar amb generositat perquè això sigui així. I que la causa dels més vulnerables és un bé col·lectiu que no podem perdre de vista.

Però el que ens ven la nostra actual cultura és que:

a) El nostre benestar només pot venir d’un creixement econòmic sense límit i amb un desequilibri cada cop més gran a la terra. La nostra situació és "la natural", i la misèria que viuen els altres també ho és. En tot cas, nosaltres som mereixedors del millor. Però no ens preguntem si els altres són mereixedors de la misèria en què viuen.

b) El mercat marca unes lleis que no són qüestionables i que determinen el nostre benestar. Si en aquesta torna ens va bé, fantàstic. I si no, ens hi hem de resignar perquè no hi ha alternativa possible.

c) Si alguna cosa no ens va bé en les nostres relacions laborals, cal buscar la manera de conviure-hi o de buscar una solució individual. Només cal llegir les receptes habituals contra el mobbing: busca’t un psicòleg o protegeix-te individualment, però ningú no parla dels recursos sindicals i col·lectius per fer front als abusos.

d) El consum no solament és bo, sinó que és imprescindible per a sortir de l’atzucac econòmic. Més cotxes, més mòbils, més aparells electrònics… Ningú no es pregunta pel cost social i ambiental de l’invent.

e) La llibertat individual és valuosa: no pas per decidir quines condicions ètiques han de marcar la meva vida sinó pel dret a triar la velocitat que a mi em fa sentir bé quan condueixo o si vull o no beure vi abans d’agafar el cotxe.

f) Les institucions polítiques i sindicals són corruptes –totes– i no serveixen per a res. I per tant el millor és desentendre’s-en.

Amb aquest "xup-xup" ambien-tal, i enmig d’una forta crisi, no és estrany que es tendeixi a buscar caps de turc (els immigrants, els gitanos…), que es permeti una fragmentació social que pot portar greus conseqüències entre els treballadors amb dret a treballar i els qui no en tenen, o que s’accepti mandrosament que el decalatge entre la incorporació dels joves al món del treball i la seva necessitat d’autonomia es vagi fent més gran.

Fer sindicalisme potser és anar contracorrent. I segurament els sindicats haurien de canviar unes quantes coses, però Marcelino Camacho –i Simón Rosado– ens va demostrar a tots que en condicions molt més adverses políticament que les d’avui era possible transformar les coses i millorar les condicions de treball i la participació real dels treballadors en l’economia.

Mercè Solé

treballa en una editorial