Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per Nadal és més senzill. L’ambient festiu és per tot arreu, i, malgrat els excessos, en aquest ambient festiu hi encaixa bé, i fa goig, recordar un infant petit que és anunci de llum i de vida. Fins i tot per a qui no és creient, un anunci així pot resultar amable i estimulant.

Però per Pasqua ja no ho és tant, de senzill. Un crucificat que ressuscita… No, no és fàcil de dir, això. Ni per als creients mateixos, que sovint passem molt de pressa al significat simbòlic de l’afirmació de fe i parlem molt de com de les situacions doloroses en pot néixer futur i vida, i en canvi parlem molt poc del que va passar en aquells dies de la Pasqua jueva de fa gairebé dos mil anys, en què un predicador galileu va ser ajusticiat en un turó dels afores de Jerusalem anomenat Gòlgota.

Diu que, en els inicis del cristianisme, el que resultava més incomprensible i injustificable davant la bona gent de l’imperi, més que el missatge a favor dels pobres i més que la negativa a reconèixer el poder absolut dels déus de l’imperi i de l’emperador que els representava, era l’entestament d’aquells individus que s’anomenaven cristians a confessar-se seguidors d’un crucificat. Si a un el crucifiquen, és que ha fracassat. I per tant, és una bogeria subversiva dir-se’n seguidors. I més encara, dir que Déu s’ha posat a favor seu i l’ha ressuscitat. Déu és el poder màxim, i els poders no estan mai a favor dels fracassats. Si hi estiguessin, deixarien de ser poders.

No és senzill de dir, tot això. Però és la nostra fe, la nostra bona nova. Bona Pasqua a tothom!