Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Publicat al Crit Solidari, butlletí de l'Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu

Més que anunciar Jesús, com si d’un anunci publicitari es tractés, jo diria que hem d’oferir-lo; el problema és: a qui? on? en quin moment? És clar que si estem envoltats de joves tot és molt més fàcil; ara bé, la forma en què ho fem ho deixo a criteri de cadascú. El que vull deixar ben clar és que l’opció pels joves que fem els militants és l’opció pels joves exclosos, els complicats, els que ens porten problemes, els que mai ningú no ha escoltat. Alguna cosa així m’ha semblat sentir a l’evangeli, sobre les accions de Jesús. Ve a ser quelcom semblant al que anomenem "El Quinto Evangelio", aquell que fas tu.

Bé, no us vull parlar de mi, encara que és un testimoni, sinó dels joves que Déu m’ha posat en el camí: en Marcos, el Keko, en Toni, en Joni, el Salva. Potser els coneixeu pel sobrenom dels Sentaitos. Amb ells no vam aconseguir mai fer un grup de revisió de vida, tot i que el seu sobrenom fes honors a seure. Eren rumberos i no podien parar de tocar palmes, cantar i ballar, però dono gràcies perquè tots cinc van poder fer reflexió sobre el moment en què es trobaven i cadascun d’ells van anar acabant els estudis i trobant feines tant diverses com camioner, taxista, infermer, a la fàbrica, paleta...

També hi han passat gent con en Dani, la Laura (aquesta sí que es va fer militant) la Noelia, en Javi, en Fran, en Barda, l’Isra , la Míriam. També tot un seguit de nois i noies que durant tres anys han agafat el compromís de la Coordinadora Nacional d’Iniciació, un exemple per a tots nosaltres, i altres nois que durant quatre anys hem compartit, cursos de formació ocupacional, PGS’s, PQPI’s, i CFGM.

Quan tot un seguit de nois i noies et verbalitzen fil per randa, la seva vida, les seves pors, les seves alegries, les penes, les precarietats, la família, etc... i quan et diuen que tu ets diferent, en realitat, aquí és on hi ha Jesús, tu no cal que anunciïs res, només cal que els estimis. Primer de tot estimar, i després Déu dirà.

També us podria parlar de la meva pròpia família, malalties, incomprensions, etc... dels companys de feina: "tu eres raro, eres un cristiano atípico...", bé, això és el que cal, donar testimoni, remoure consciències. Penso que Jesús mateix no era típic, era diferent, raro.

Tot això fa que la nostra vida es compliqui perquè, per fer tota la feina que us he volgut descriure, cal que ens organitzem. Aquí hi ha el "quid" de la cosa. Calen hores de reunió, comissions, revisions de vida, coordinadores, comitès, comissions extraordinàries,etc. Tot això cansa, és clar que sí, però no pas més que carregar una creu enorme en la qual saps que quan acabis de donar tota la volta pel barri, mentre els altres t’insulten i et tiren pedres, hi acabaràs clavat dalt del turó, esperant la resurrecció. Depèn de com ho miris pot semblar còmic, però la vida dels joves dels quals t’envoltes no ho és.

Cansa, però dona fruit, com diu Benedetti: "Lento, pero llega". És una feina en equip, en comunitat, no vull oblidar mai que som comunitat i que el Regne de Déu no el construeixo jo, el construïm tots.

Sovint no faig més que renegar que si jo estic aquí..., que si jo he estat allà..., que si sempre som els mateixos..., i aquesta no és la línia. Tornant al testimoni, només us puc dir que si oferim allò que estimem, Jesús es farà present.

Per acabar vull agrair a la Luna, la meva companya de vida, més que la meva dona, la paciència, la comprensió, les hores d’espera de reunions eternes, i el meu mal geni quan torno a casa enfadat per la impuntualitat dels nanos. Y gracias a todos vosotros por darme el gustazo de construir juntos el Reino de Dios.

Joan Domingo

Consell de la JOC, juny 2010