Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Les dues sessions del Parlament dedicades a la investidura d’Artur Mas com a 129è president de la Generalitat han evidenciat una preocupant manca de magnanimitat per part de la majoria de partits. La magnanimitat, com la seva pròpia etimologia indica, representa una grandesa d’ànim, una elevació per sobre del que és quotidià per aconseguir horitzons nous.
 
Les darreres eleccions han proporcionat les dades següents: CiU, després d’una travessia llarga pel desert, ratlla amb 62 diputats la majoria absoluta; el tripartit queda reduït a cendres per la mateixa descomposició interna dels seus membres; el PSC, massa ànimes per a un sol cos, s’enfonsa en unes xifres impensables; ERC, un partit que cronifica la seva adolescència, devora els seus propis líders i redueix dràsticament els seus vots; ICV, instal·lada en la cultura del no, perd menys que els seus socis del tripartit, però perd, i s’enfonsa en la insignificança real dels seus escons, que el govern anterior havia magnificat en un tercer lloc; el PPC ressorgeix, amb menys vots que en els temps de Vidal-Quadras, amb un discurs anticatalà, ja crònic, i xenòfob. Ciutadans es manté en una presència testimonial monotemàtica de la llengua. SI irromp amb quatre diputats a través del discurs, també monotemàtic, de la independència. Els partits independentistes, incapaços d’articular un projecte comú per a desgràcia de la seva pròpia causa, ja transversal, són tan independents que ho són els uns dels altres. Els perdedors de les eleccions encara estan desconcertats i mostren ràfegues d’autopunició, intransigència i amargor. El PPC es consola amb les engrunes, però els percentatges de vot són encara poc elevats. No hem d’esperar gaire cosa més d’un partit que sacrifica el seu propi país en nom del carrer Génova.
 
La societat no ha entès el joc baix de les sessions d’investidura, especialment la segona. Vivim una crisi brutal, amb un deute astronòmic... i els partits s’han entestat a deixar per a una segona votació el que podien haver resolt en la primera. Molts han confós oposició amb visió raquítica. El candidat a president no tenia alternativa possible, si no fos el caos. Ha mancat magnanimitat. En la segona votació, excepte els socialistes, que van signar amb desgana un acord sobretot per a consum de les seves bases, tota la resta de partits de l’oposició han fet gala del no. Per a CiU, mans lliures, però els que s’han instal·lat en la negació han mostrat poca magnanimitat i estratègia nul·la. Imaginem un discurs: «Catalunya passa per uns moments difícils. La crisi ens sacseja per tot arreu. El deute és elevat. Els resultats de les urnes han estat explícits. El nostre partit vota per la governabilitat del país. Per això, donem el nostre vot positiu, tot i que el nostre programa presenta discrepàncies importants amb el seu. A partir de la investidura, mantindrem una oposició seriosa i responsable, posant el bé comú per davant dels interessos particulars.» Qualsevol partit que hagués articulat un discurs com aquest hauria mostrat magnanimitat i hauria sintonitzat amb el sentir de la gent. La voluntat de cada partit per recompondre’s internament i la necessitat de posicionar-se davant de les eleccions municipals han convertit les sessions d’investidura en un tràmit d’escassa sensibilitat social. La manca de magnanimitat condueix a un carreró sense sortida. És indispensable mantenir un ànim generós si volem sembrar llavors d’esperança.