Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El Dr. Antoni Matabosch va recordar la metàfora dels peixos i l’aigua en la jornada de clausura del 20è aniversari de la creació de la Fundació Joan Maragall, celebrada a la Pedrera el 20 de gener passat, en la qual Mons. Gianfranco Ravasi, president del Pontifici Consell de la Cultura va pronunciar una conferència estelar sobre «la Bíblia com a gran codi de la cultura occidental», lliçó modèlica de diàleg amb la cultura des de les pàgines de la Bíblia. Matabosch va fer una mica d’història dels orígens de la fundació, que pretén conrear un espai de diàleg entre el cristianisme i la cultura. El Dr. Narcís Jubany li’n va encomanar la creació dient-li que no només cal tenir cura dels peixos sinó també de l’aigua per la qual naveguen.

Els peixos som les persones i l’aigua és la cultura en la qual ens movem. Garantir una bona salut no es limita a atendre directament els peixos i donar-los menjar. Si la qualitat de l’aigua on circulen és escassa, si fins i tot està contaminada, la salut corre un gran perill. Progressistes i conservadors, en la seva versió extrema, acostumen a adoptar mesures equivocades. Els progressistes volen mantenir una política d’obertura sense distincions enfront del que és circumdant. La cultura contemporània, pel fet de ser-ho, és vàlida i desitjable. Tot és llum i no hi ha ombres. Canonitzen qualsevol idea nova, anatematitzen qualsevol tradició, pel fet de ser-ho. Resumeixen la seva postura en el sí a tot. Els conservadors opten per un rebuig de la cultura actual i volen construir reductes immunes a qualsevol influència externa. Tot és ombra i no hi ha llums. Anatematitzen qualsevol idea nova, canonitzen qualsevol tradició, pel fet de ser-ho. La seva actitud consisteix a propugnar el no a tot. Uns i altres s’instal·len en la comoditat dels extrems. Uns i altres lluiten per mantenir la seva hegemonia a les comunitats cristianes. Uns i altres s’allunyen de l’orientació de Jesús: «Estar al món sense ser del món.» Uns, els conservadors, perquè deixen d’estar al món per instal·lar-se en una bombolla d’immunitat. Altres, els progressistes, perquè acaben sent del món.
 
El diàleg i el discerniment reflecteixen l’alternativa de Jesús: «No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne.» Recerca, camí, fidelitat, humilitat, a fons, sabent que hi ha límits, que no tot és bo ni dolent. Cal conservar el perfum. Els flascons són secundaris, però tampoc no han d’estar clivellats o fets de materials contaminants. Acabarien amb el perfum. La bona notícia de Jesús ens va arribar a través d’un petit país, a través d’una llengua minoritària i amb un vocabulari reduït. El seu missatge va ser presentat a través de paràboles, imatges, narracions. Aquí s’obre un desafiament autèntic per als cristians d’avui. Com fer comprensible l’evangeli de Jesús? Com rastrejar la presència de Déu en les tortuositats de la cultura contemporània? Com contribuir de manera creativa i dialogant a crear cultura, tal com l’Església ha sabut fer al llarg dels segles? Com no rebutjar avenços culturals, bons per a la humanitat, perquè hom s’enquista en postures anquilosades, de vegades, condemnatòries? Fins i tot de l’administrador infidel, Jesús va saber extreure una lliçó de profit.
 
A través de la cultura es vehicula la Paraula de Déu, però també a través d’ella es pot deformar. La Fundació Joan Maragall propugna el diàleg cristianisme i cultura. Una tasca potser més urgent que mai. Els peixos, com sempre, necessiten una aigua transparent i saludable.