Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El col·lectiu surt de la terminal d’Asunción cap a Mariscal Estigarribia. Els fars de l’autobús esquincen la nit chaquenya durant més de 500 km, fins que, a punta de dia, trepitjarem terra a la capital de Boquerón. Els seients són prou còmodes per afavorir almenys un somni discontinu. Viatjo amb la germana Esperanza, provincial de les religioses de Sant Josep de Cluny, i amb Teresa, encarregada de la venda d’artesania a la capital del Paraguai. Anem per camins polsegosos fins a la catedral, al costat de la qual viu una comunitat d’oblats. El bisbe alemany, Mons. Lucio Alfert, ens rep i esmorzem amb ell. Poc després, amb el seu Toyota ens endinsa pel desert verd per conduir-nos a la missió de Sant Agustí de Pedro P. Peña, un poblat perdut al Chaco paraguaià. Un camí de terra, ple de sots, amb una recta superior als 100 km dóna temps per parlar animadament. Només ens creuem amb un cotxe. Dues banderes (Paraguai i Vaticà) i unes pancartes que reclamen la continuïtat de les germanes a Pedro P. Peña ens reben al migdia.

Tres ètnies viuen al poblat: els guaranís, els nivaclés i els manjuís. A primera vista semblen tots iguals, però la seva diversitat cultural és enorme. Els costums i la manera d’entendre la vida són molt diferents. Una comunitat de tres religioses de Cluny i el P. Lino, primer sacerdot indígena del Paraguai, col·laboren en la missió.

Es convoca una assemblea, que té lloc a l’església, una construcció sense parets laterals. L’objectiu és retenir la comunitat de religioses a Pedro P. Peña, ja que n’està prevista la partida a finals d’any. Els líders indígenes presideixen l’assemblea. Entre el públic, hi ha la germana Esperanza i Mons. Lucio Alfert (a la foto). Al meu costat hi ha l’Òscar i la Glòria, dos voluntaris de SED (Solidaritat, Educació, Desenvolupament), que es van casar dos mesos abans i que han convertit el seu viatge de noces en un camp de treball-missió. De tant en tant, algun gos es passeja pel corredor central sense molestar ni distreure ningú.

Els líders parlen amb tranquil·litat, barregen la seva llengua pròpia amb el castellà. Respecten profundament les regles del diàleg. Les diferències entre ells no els impedeixen posar-se d’acord en el que és fonamental. El públic escolta amb atenció i intervé amb tota llibertat. Esgrimeixen arguments sensats, que es barregen amb emocions profundes. No llegeixen papers escrits anticipadament ni se sotmeten als dictats dels assessors d’imatge. Parlen des de la vida. No hi ha ni càmeres ni taquígrafs. Ningú no s’aixeca del seient fins que acaba la reunió. Un parlament modèlic, que ja el voldria per al meu país. L’escola, el dispensari, l’artesania, la pastoral... estan en joc. Els indígenes ho saben i encara no volen ser abandonats a la seva sort. La germana provincial, tocada pels arguments, promet replantejar-se la decisió i obrir un nou procés de discerniment. No es tanca en una postura inflexible sinó que obre les oïdes i el cor a la comunitat indígena que la interpel·la. El bisbe fa una petita intervenció, en la qual destaca la necessitat que l’ajuda que reben de les germanes no els impedeixi créixer en autonomia.

Quan la gent torna a casa seva, el líder guaraní es fa el trobadís per comentar amb mi alguns aspectes de la reunió. Li manifesto la meva admiració pel desenvolupament. Les idees són importants, però la prioritat són les persones. La vida aquí venç les consignes i el bé comú preval, amb les seves llums i les seves ombres, sobre consideracions ètniques o de grup. La comunitat és el més important. A Pedro P. Peña no hi ha telèfon. L’electricitat, on n’hi ha, es redueix a tres hores diàries. No puc portar a terme el meu somni, romandre-hi unes quantes setmanes, en braços d’una altra concepció del temps i de la vida.

 

Catalunya Cristiana, Núm. 1.570 - 22 octubre 2009