Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Jorge de Persia, crític musical de La Vanguardia, acabava el seu escrit sobre la recuperació del Cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona la nit del 24 de desembre, afirmant que havia aconseguida unir fe i raó. (LVA 25-12-09).

Jo hi vaig ser, acompanyada d’uns amics motivats tant per assistir a la represa d’una tradició que es va trencar fa 400 anys com per tornar, després de molts i molts anys, a una Missa del Gall.
El Cant de la Sibil·la, previ a la Missa, va ser d’una gran austeritat i elegància des del punt de vista escènic, d’una gran qualitat des del punt de vista musical i vocal i m’atreveixo a dir que va crear un marc estètic, emocional i religiós per a que tots comencéssiml’ Eucaristia de mitja nit amb el cor més disposat per a acollir “lo rey perpetual vestit de nostra carn mortal” ajagut en una menjadora.
 
Crec que és un signe del nostre temps la necessitat del retorn a l'experiència estètica com a possibilitat per a l'experiència del sagrat, del transcendent. I crec que això no ens ha de fer por, ans al contrari. La història del Cristianisme està farcida de músics, poetes, pintors que han fet possible expressar a través de l'art, en definitiva a través del símbol, allò més profund de l'experiència cristiana. Vivim en un món altament tecnificat, adelerat per l'èxit i l'eficàcia immediata, on des de la natura fins a la gastronomia són objectes de consum i que quan parla de cultura es refereix a "la industria cultural". En aquest context cal recordar que l'experiència de fe només és possible des de l' escolta i la contemplació que son resultat del silenci interior, i que la música és un vehicle privilegiat per a viure-ho.
 
Algú pot dir que recuperar la Sibil·la la Catedral és signe d'una involució fins i tot pre-tridentina. Tots sabem que les involucions no es mesuren amb aquest raser. Qualsevol iniciativa - penso en l'excel·lent oratori Pau i Fructuós- que acosti als homes i dones del nostre temps al missatge cristià des d'una experiència interior no renyida amb la raó, ens fa sentir orgullosos del nostre patrimoni -això tan difícil en els temps que corren- i esperançats en el nostre futur com a Església.
Per cert: tot i que a la Catedral no tot son flors i violes, val la pena una Celebració de l' Eucaristia de diumenge amb les veus del Cor Francesc Valls.