Acabo d’arribar a Catalunya aquest setembre, precisament quan fa vint-i-sis anys que deixava Catalunya per anar a col·laborar a la missió dels Claretians  a la regió amazònica brasilera. Va ser a primers de febrer quan se’m va demanar de tornar, però es va considerar que no es podia deixar aquest treball de cop i volta, i he continuat al Brasil fins fa pocs dies.

El primer diumenge d’octubre tindrem eleccions generals. La campanya electoral va començar oficialment el mes passat, però la pre-campanya fa mesos que dura. Això em dóna ocasió de reflexionar una miqueta sobre el camí cap a la democràcia.

L’últim diumenge d’agost hem tingut l’ordenació dels tres primers Diaques del nostre bisbat. Després de quatre anys de preparació, sis candidats arriben a l’ordenació. Els altres tres la rebran el mes de novembre.

Durant els darrers anys hem vist a la nostra regió del Brasil un progrés innegable: el sou dels treballadors ha augmentat una miqueta; grans extensions rurals han estat electrificades, es treballa de valent per asfaltar la carretera federal que travessa la nostra regió i que era una reivindicació de fa més de vint anys; pràcticament tota la mainada està escolaritzada, encara que només sigui a mitja jornada. Són només alguns exemples. I potser jo feia temps que no anava a llocs més “fronterers” de pobresa.

El campionat del món de futbol ja ha acabat fa unes quantes setmanes, però el que em va provocar a escriure aquestes ratlles ve d’aquells dies. En la página inicial del servidor de correu electrònic que faig servir aquí al Brasil apareixien dos dels equips que s’havien d’enfrontar en un partit: Holanda i Uruguai, i es pretenia informar sobre a quins sants s’encomanava cada un d’ells per poder guanyar. Em va fer pensar en la darrera vegada que vaig ser de vacances a Catalunya.

La vida i l'activitat pastoral de cada dia ens fan adonar de com és important treballar per ajudar les persones a créixer en la consciència i el respecte pràctic de la dignitat i els drets de cadascú. Les darreres setmanes hem viscut o parlat sobre alguns fets que ens diuen que el treball en aquest sentit no pot parar; o potser fns i tot ha de ser més intens que un temps enrere, perquè les violacions dels drets humans es poden tornar més subtils i menys perceptibles a simple vista.

Fa molts anys que no he viscut un campionat mundial de futbol fora del Brasil. Per tant, no puc parlar del que passa per altres latituds. El campionat que ha de començar d’aquí a pocs dies em mou a posar per escrit algunes reflexions que he anat fent a partir del contacte amb la gent d’aquesta terra.

Una de les coses que em va cridar més l’atenció en arribar al Brasil va ser el clima de violència que hi havia i que encara hi ha al país. Encara ara em deixa ben perplex. Hi ha certs canals de televisió en què la meitat o més del noticiari està dedicat exclusivament als diversos casos violents que hi ha cada dia. Si hagués de fer una avaluació ràpida, segurament diria que, amb el pas dels anys, el clima de violència ha crescut en intensitat.

Fa anys que insistim en aquest tema en el nostre treball missioner: cal invertir els millors esforços i tots els recursos possibles en la formació de les persones que participen de l’Església. Els mateixos laics i laiques ens ho han repetit moltíssimes vegades en assemblees i trobades: ens cal formació, hem de tenir una mica més de coneixement de la nostra fe.

La setmana passada, a la Parròquia de São Miguel, va estar dedicada a la formació de catequistes. Estem als primers mesos del curs i aquest any, entre totes les comunitats de la parròquia, hi ha un miler llarg d’infants, adolescents i joves que participen de la catequesi. Malgrat que el nombre d’infants ha baixat una miqueta, la quantitat de catequistes fa uns anys que es manté estable al voltant dels dos-cents, més dones que homes.