Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Stephen Hawking, com diu Wagensberg en El País d'aquest diumenge 5 de setembre, ha aconseguit que parlem del seu proper llibre sense haver-lo llegit. I això ja és un mèrit. Tant ell, des del punt de vista de la ciència moderna, com en Francesc Torralba a La Vanguardia del dia 4 de setembre, des de la filosofia i la teologia, situen el tema tot afirmant que la resposta sobre la existència o inexistència de Déu no la donaran ni la ciència ni la filosofia, i, certament, tampoc la teologia, que tot i certes noves tendències apologètiques, ja fa temps que va decidir que la resposta a l'existència de Déu es juga en l'aposta lliure de l'home des de la seva experiència interior, profundament humana i que per a nosaltres com a creients, per això és també divina.

El tema és apassionant, perquè en l'acceptació o no d'un Pensament còsmic del món ens juguem també la nostra respota a qüestions claus de l'ecologia, la bioètica, la recerca científica... aquí rau un dels problemes més seriosos per l'home de ciència i de fe (biòlegs, metges, físics...). Viure la seva professió en un context on la gran majoria, incloses les lleis que regulen aspectes fonamentals sobre el dret a la vida o a la recerca, no parteixen de l'existència d'un Pensament del món, que per a nosaltres cristians, és un pensament d'Amor per la vida.

Però el món és complicat i les institucions socials encara ho són més. I la ciència i l'assitència mèdica es duen a terme en institucions ,la majoria d'elles públiques, amb les seves pròpies normes i lleis. Sovint, com passa a determinats Hospitals fins i tot l'Església hi té una presència significativa. I cal triar: si hi som podem intentar que les coses siguin diferents;  és el que se'ns reclama als laics cristians: que siguem presents en el món, en la societat, en la política. Però això no vol dir que ho aconseguim sempre; sovint vivim la tensió i la tristor de veure com el nostre entorn -del que formem part- actua contra allò que des de l'Església i l'Evangeli sembla ser fonamental. Però també podem viure l'alegria de moments que aconsegueixen , per exemple, que algú decideixi no acabar amb la vida del fill que porta en el seu sí.

És clar que en institucions pròpies les lleis podem posar-les nosaltres... i això és valuós. Però també ho és ser presents en la nostra Galilea, sense amagar-se, dient clarament en què i en Quí rau el nostre discurs, les nostres opcions ètiques i deontològques . A l'Església ens necessitem tots. Els que creuen que és el moment de "tancar files" i els que creiem que la identitat explícita no està en contra del diàleg amb el nostre món.

Però hi ha una cosa que em sembla clara: quan insegurs i pertorbats hem d'estar per a decidir que el nostre enemic radical és un altre creient? Quína Església creiem que construïm quan públicament decidim atacar persones o institucions ? Jo vull continuar creient que tothom, en aquest moment de dificultat i de foscor buscar a les palpentes camins per a fer present Jesucrist en el nostre món . Timothy Radcliffe en "Qué sentido tiene ser cirstiano" (Desclée de Brouwer 2007) dona línies d'acció i reflexió per a aquest moment de polarització i agresssió intraeclesial que estem vivint; però això queda obert per a un altre comentari.