Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Amb motiu dels tres articles dedicats en el meu blog a l’Espai Europeu d’Educació Superior (Geometria de l’EEES -espai-; Geografia de l’EEES -Europa-;  Morfologia de l’EEES  -Educació Superior-), havia anunciat un tancament amb una darrera reflexió sobre la universitat cristiana -també en el context de l’EEES-. 
 
Limitaré molt la meva aportació perquè durant aquests dies en Lluís Font, Director general de la Fundació Blanquerna, ha escrit un magnífic article La universitat cristiana avui, publicat inicialment a la revista Solc núm. 67 (març 2010) i també al portal Catalunyareligió.cat.
 
Recomano del tot la seva lectura. Més enllà d’un estil directe i molt clar, és un text brillant pel que fa al seu contingut. Efectivament, es tracta d’una reflexió de la visió i missió de la universitat cristiana amb quatre característiques: arrelada, contextualitzada, compromesa i holística. Una lectura que integra els reptes eclesials no “allunyant” la universitat cristiana de la societat sinó situant-la com a veritable “motor” d’aquesta, a través d’un discurs equilibrat i profund sobre la seva identitat i servei. 
 
Arran de la reflexió de Font voldria afegir uns breus comentaris.
a) Juntament amb l’encontre amb les cultures postmodernes i la formació integral de la persona, considero que la universitat cristiana té un tercer desafiament: una “articulació coherent”. Vull dir el següent. La universitat cristiana ha de concretar ad intra la seva fesomia (organització, gestió, estructuració...) de manera adequada amb la seva identitat i missió. Per exemple, la universitat cristiana ha de fer recerca però i cal tenir ben presents les seves justificacions; ha de tenir qualitat i controls de qualitat però cal discernir uns models perquè tal vegada no serveixin tots...; ha de fer un diàleg entre la fe i la ciència o entre la fe i la cultura -algunes amb la incorporació d’una facultat de teologia, altres amb càtedres, amb assignatures transversals...-; ha de saber aprofitar al màxim la pertinença i participació a les “xarxes” (la FIUC, les pontifícies...), etc. En aquest sentit, tots els reptes apuntats als articles anteriors en relació a l’Espai Europeu d’Educació Superior ho són també per les universitats cristianes.
 
b) Estic molt d’acord amb la idea de “provocar petites crisis de creixement entre els joves”. Ara bé, aquesta fita -per a mi generalitzable a tota universitat- queda una mica curta si considerem també la reflexió del tercer paràgraf: “Seguint amb aquesta al·legoria, la condició cristiana d’una institució rau principalment a construir un lloc, un espai on obrir els ulls a la transcendència que s’amaga al darrera de l’esdevenir quotidià, no purament com a un objecte acadèmic d’estudi, sinó com una realitat viva i operant que ajuda a construir el sentit de l’existència”. Proposaria, doncs, afegir un objectiu “clàssic” però amb una formulació relativament nova, per exemple: ... de tal manera que alguns dels futurs graduats assoliran les competències necessàries per elaborar progressivament la seva síntesi entre la fe i la cultura tot incorporant el patrimoni suscitat i resultat del diàleg desenvolupat en les diverses facultats i estudis.
 
c)  La universitat cristiana té en la metodologia molt més que un mitjà. Jo diria un “medi” privilegiat. Efectivament, una metodologia personalitzada és un actiu extraordinari amb vistes a assolir els diferents aspectes esmentats sobre el diàleg i la formació-compromís ètic. Concretament, algunes universitats cristianes han liderat aspectes com la tutorització, el seminari, el petit grup, el treball personalitzat... que són espais de vehiculació, exercici i experiència d'aquest diàleg. O bé, la configuració del practicum -amb períodes d’estades en empreses o organitzacions del sector específic i la seva relació amb les matèries del grau, les assignatures de deontologia, el seguiment tutorial...- que esdevenen una experiència formativa que canalitza de manera singular la sensibilitat i compromís ètic de la professió.
 
d)  En el marc d’una certa crisi de lideratge i d’orientació sobre el futur de la universitat s’escau el compromís de tots els membres de la comunitat universitària per tal de fer possibles els projectes de les universitats cristianes. El fet de disposar d’una progressiva identificació dels desafiaments -en el marc de la identitat i missió- han d’encoratjar-nos a una pràctica lúcida i implicada. En l’aportació d’en Lluís Font tenim un excel·lent testimoni.