Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El títol d'aquest post respon a la pregunta que ens va ser formulada als membres de la taula rodona del XII Simposi "Religions i Espiritualitat", de la Fundació Claret: Anem cap a una espiritualitat sense religió?. Allà vaig intentar respondre des de la vessant de la pastoral juvenil, ara m'agradaria poder dir alguna cosa des de la vessant de l'arquitectura perquè ahir va ser un dia molt interpel·lador i suggerent.

Es va dir ahir que cada religió és un idioma, un llenguatge o manera de parlar del Trascendent, i es va emfatisar més la limitació que això comporta que no pas l'evidència que el llenguatge és alhora condició de possibilitat de la relació, que és el que jo intentava remarcar.

De l'arquitectura també es diu que és un llenguatge, una manera de parlar i relacionar-se. Els arquitectes, en certa manera, així ho vivim, i gaudim de viure una ciutat que ens resulta una narració que rellegim mentre la recorrem. La següent pregunta és doncs "Hi ha un llenguatge arquitectònic propi del camp espiritual o trascendent? Anem cap a una arquitectura espiritual no religiosa?". Jo crec que no hi ha un llenguatge propi de l'espiritualitat en el camp de l'arquitectura perquè el mateix fet de construir, en tant que habitar, és humanitzar el món i per tant també fer-lo espiritual. La cuina d'una casa o un parc pintoresc poden ser igual de trascendents que el pati del Salt Institute de Louis Kahn (fotografia superior), tot i que és cert que hi ha mecanismes compositius que poden ajudar a donar "el cop d'efecte" del sublim. El que sí hi ha és un llenguatge espiritual propi de l'espai de les religions. La composició d'una catedral gòtica respon a un parlar diferent del d'una sinagoga o una mesquita o d'un zigurat perquè hi ha una intencionalitat teològica al darrera, el parlar de Déu d'una comunitat concreta de creients.

Així i tot, hi ha hagut intents, més o menys reeixits, d'espais Capella Rothkoespirituals a-confessionals. Un dels més coneguts és la "Capella Rothko", creada l'any 1971 per John i Dominique de Manil, el qual diu de la seva missió:

 

La capella Rothko és un lloc sagrat obert a tothom, tots els dies de l’any, per tal de proporcionar un lloc de culte, meditació i pregària per a persones de diferents confessions; per a proporcionar un lloc principal perquè les persones s’agrupin i explorin els lligams espirituals comuns, per a discutir els problemes humans d’interès mundial, i per a compartir una experiència espiritual, lleial a la creença de cadascú i també respectuosa amb les creences d’altres. 
 

Què ofereix d'espiritual aquest espai per tal de poder-hi encabir actes de diferents cultes i religions? Bàsicament la contemplació o l'acompanyament dels murals del pintor Mark Rothko. Uns grans retaules de gran opacitat i foscor (podeu veure-hi aquí) que embolcallen l'espai únic i central de la capella que semblen ben lluny de la comparació que es feia de la seva obra amb la del pintor alemany Caspar David Friedrich (això serà objecte d'un altre article).

Després de la taula rodona d'ahir em pregunto si el que ens cal són més espais tipus "Capella Rothko", però em sembla que aquests espais tampoc funcionarien si les religions es donéssin de baixa en el club de políglotes del trascendent.