Ya me perdonarán porque ya sé que la comparativa es odiosa. Pero en estos días electorales ha estado pensando en el tema. Imaginemos que en las próximas elecciones catalanas CiU saca el 52% de los votos, ERC el 7%, el PSC o C 's el 4,5%, y el PP o ICV del 1%, con una participación del 67%. El sesudo análisis que nos ofrecerían los tertulianos y articulistas habituales sería contundente: mayoría a la búlgara.

Ja em perdonaran perquè ja sé que la comparativa és odiosa.  Però en aquests dies electorals hi ha anat pensant. Imaginem que en les properes eleccions CiU treu el 52% dels vots, ERC el 7%, el PSC o C's el 4,5%, i el PP o ICV l'1%, amb una participació del 67%. L'aprofundit anàlisis que ens oferirien els tertulians i articulistes habituals seria contundent: majoria a la búlgara.

Ja em perdonaran perquè potser aquest article me l’hauré de menjar amb patates, però el corrent majoritari dóna per feta la successió a Barcelona. I la dóna per feta possiblement amb Joan-Enric Vives o amb Sebastià Taltavull. Que ja no hi ha més partida. I que això s’acaba, a tot estirar, durant el mes de Maria.

Ya me perdonarán porque quizás este artículo me la tendré que comer con patatas, pero la corriente mayoritaria da por hecha la sucesión en Barcelona. Y la da por hecha posiblemente con Joan-Enric Vives o con Sebastià Taltavull. Que ya no hay más partida. Y que esto se acaba, como mucho, durante el mes de María.

Me van a perdonar que me centre en un ámbito algo gremial al cumplirse los dos años de la elección de Francisco, pero la dimensión mediática va más allá del ámbito estrictamente profesional. Uno de los grandes cambios del papa Francisco ha sido la comunicación -y eso que no ha cambiado ninguno de los principales responsables de los organismos de comunicación vaticanos que puso Benedicto XVI-.

Ja em perdonaran que em centri en un àmbit gremial en complir-se els dos anys de l'elecció de Francesc, però la dimensió mediàtica va més enllà de l'àmbit estrictament professional. Un dels grans canvis del papa Francesc ha estat la comunicació -i això que no ha canviat a cap dels principals responsables dels organismes de comunicació vaticans que va posar Benet XVI-.

Ja em perdonaran però no veig clar això de l'Omella. Fa dies, de fet fa anys, que circulen noms per succeir l'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach. Aquest abril farà els 78 anys i ja n'hauran passat tres de la seva renúncia. La seva salut de ferro, la manca de problemes greus a la diòcesis, i les incògnites sobre la política catalana han provocat una pròrroga amb normalitat. És clar, que si els arguments de la pròrroga són aquests, hi ha motius per preveure abans l'acabament de la Sagrada Família que la jubilació de Martínez Sistach.

Ya me perdonarán pero no veo claro lo de Omella. Hace días, de hecho hace años, que circulan nombres para suceder el arzobispo de Barcelona, ​​Lluís Martínez Sistach. Este abril cumplirá los 78 años y ya habrán pasado tres de su renuncia. Su salud de hierro, la falta de problemas graves en la diócesis, y las incógnitas sobre la política catalana han provocado una prórroga con normalidad. Claro, que si los argumentos de la prórroga son estos, hay motivos para prever antes del fin de la Sagrada Familia que la jubilación de Martínez Sistach.

Ja em perdonaran que recorri a l’adjectiu històric. Però avui s’ho val. Qui vulgui trobar un relat i un full de ruta pel futur d’Europa s’haurà de confrontar amb l'històric discurs del papa Francesc d’aquest dimarts al plenari del Parlament Europeu. A una Europa desorientada arriba un argentí i la posa davant del mirall.

Ja em perdonaran que comenci pel que va faltar. Aquest dilluns vam celebrar molt ben acompanyats els cinc anys de CatalunyaReligió.cat en els nous espais de la parròquia de Santa Madrona. Va ser un moment d’agraïment reeixit. I sobretot l’espai va ajudar a crear el clima de trobada que buscàvem. Però hi ha una cosa de la que no en vam parlar prou. De les hores.