Me van a perdonar porque este artículo caducará en 24 horas. Pero estoy asombrado de cómo algunos han convertido la elección del nuevo presidente de la Conferencia Episcopal Española en una campaña política, mediática y digital. No descubriremos ahora que en los procesos de elección de estos cargos siempre hay intereses y poder. Pero en esta ocasión quizás ha llegado a extremos casi cómicos.

Me van a perdonar porque el sábado me fui a la cama disgustado. Molesto porque era previsible. Cuando tenemos hospitales al borde del colapso, cuando nos dicen que nos quedemos en casa, cuando tenemos un montón de empresarios y trabajadores desesperados, cuando la cosa está muy jodida, no es el momento de hacer una celebración religiosa convocando a 800 personas.

Ja em perdonaran perquè dissabte me’n vaig anar a dormir emprenyat. Emprenyat perquè es podia veure a venir. Quan tenim hospitals al límit del col·lapse, quan ens diuen que ens quedem a casa, quan tenim una pila d’empresaris i treballadors desesperats, quan la cosa està molt fotuda, no és el moment de fer una celebració religiosa convocant a 800 persones.

Ja em perdonaran que avui els parli breument de nosaltres. De la història de Catalunya Religió. El canvi de director és un bon moment per fer memòria. També per recollir alguns noms (amb el risc assegurat de deixar-se’n) perquè el nom del director sempre es veu més que els altres. Ara es veurà més el de la nova directora, Laura Mor. Però la història de Catalunya Religió està plena de gent que de forma gratuïta i anònima ho ha fet possible.

Me van a perdonar que conteste en abierto un correo que hemos recibido estos días en la redacción. "Primero gracias por vuestro esfuerzo para seguir informando en tiempo de confinamiento.

[Foto: Bisbat de Girona]

Ja em perdonaran que contesti en obert un correu que hem rebut aquest dies a la redacció. “Primer gràcies pel vostre esforç per seguir informant en temps de confinament.

[Foto: Bisbat de Girona]

Ja em perdonaran que en aquest moment comenci pel Codi de Dret Canònic. “Si per manca de ministre sagrat o una altra causa greu resulta impossible la participació en la celebració de la eucaristia és molt recomanable que els fidels prenguin part en una litúrgia de la Paraula (...) o dediquin un temps a l’oració personalment o en família, o si és oportú, en grups de famílies (Cànon 1248.2)”. Em remarca aquest article una autoritat eclesiàstica davant del debat de si cal suspendre les misses o si s’hauria de fer una exempció general del precepte dominical.

Me van a perdonar que en este momento empiece por el Código de Derecho Canónico. "Si por falta de ministro sagrado u otra causa grave resulta imposible la participación en la celebración de la eucaristía es muy recomendable que los fieles tomen parte en una liturgia de la Palabra (...) o dediquen un tiempo a la oración personalmente o en familia, o si es oportuno, en grupos de familias (Canon 1248.2) ". Me remarca este artículo una autoridad eclesiástica ante el debate de si hay que suspender las misas o si se debería hacer una exención general del precepto dominical.

Ja em perdonaran que ho digui així. A partir d’avui tot passa pel cardenal Joan Josep Omella. Aviat farà sis anys que està assegut a la taula on es nomenen els bisbes, cinc que és a Barcelona, quatre que va ser nomenat cardenal, i ara, el president de la Conferència Episcopal Espanyola. Amb 74 anys a punt de complir, això li dona molt probablement quatre anys més de mandat a Barcelona.

Ja em perdonaran perquè aquest article caducarà en 24 hores. Però estic estorat de com alguns han convertit l’elecció del nou president de la Conferència Episcopal Espanyola en una campanya política, mediàtica i digital. No descobrirem ara que en els processos d’elecció d’aquests càrrecs sempre hi ha interessos i poder. Però en aquesta ocasió potser ha arribat a extrems gairebé còmics.