En un magnífic i lúcid article de Timothy Garton Ash, professor d’estudis europeus a la Universitat d’Òxford i reconegut intel·lectual, al diari britànic The Guardian sobre Erdogan i la revolta de Turquia, en el que –per cert– manifestava un criticisme al líder turc que no acabo de compartir, afirmava que “Arreu del món apareix una espècie de Cinquena internacional de joves, ben formats, majoritàriament urbans, homes i dones, des de Shangai fins a Teheran i de Teheran a Moscú. Una generació com la del 68, aquesta vegada, però, arreu del planeta, que tenen quelcom en comú.

Desde hace dos semanas, Turquía vuelve a encabezar las noticias. Desde hace quince días, unos pocos manifestantes contrarios a la urbanización de una céntrica plaza de Estambul han catalizado el malestar de un importante sector de la población.

Des de fa dues setmanes, Turquia torna a encapçalar les notícies. Des de fa quinze dies, uns pocs manifestants contraris a la urbanització d’una cèntrica plaça d’Istanbul han catalitzat el malestar d’un important sector de la població.

Uno de los temas más difíciles y delicados del nuevo mundo que estamos construyendo nos guste o no -en el marco imparable del despliegue de las redes de comunicaciones digitales como columna vertebral de la globalización- es la colisión entre los derechos fundamentales a la libertad y la privacidad por un lado y, por el otro, los valores exigibles a todo estado de derecho, en el ámbito de la seguridad personal, económica o de la "seguridad nacional".

Un dels temes més difícils i delicats del nou món que estem construint –ens agradi o no– en el marc imparable del desplegament de les xarxes de comunicacions digitals –columna vertebral de la mundialització– és la col·lisió entre els drets fonamentals a la llibertat i a la privacitat per una banda i, per l'altra, els valors exigibles a tot estat de dret, en l’àmbit de la seguretat personal, econòmica o de la "seguretat nacional".

Ahir es va conèixer la notícia de la substitució, a la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat, de Xavier Puigdollers per Enric Vendrell. Conec bé els dos, i el relleu es fa en clau de continuïtat. Els dos coincideixen a ser militants d’Unió Democràtica i democristians de llarga tradició.

Ja no recordo qui va utilitzar per primera vegada aquesta expressió. En tot cas, malauradament, sembla l’escenari més possible i immediat. L’Estat, i no només el govern del PP, ha desplegat tot el seu potencial per anar en contra del desafiament soberanista encapçalat per Artur Mas.

Des de fa més o menys un any, ens reunim, de manera periòdica,  Josep Miró Ardèvol, Josep Maria Cullell, Jordi López-Camps, Francesc Torralba i un servidor. Sense voler representar cap de les institucions en les que treballem socialment i eclesialment, i sempre a títol individual, ens hem trobat per compartir els diferents itineraris espirituals i eclesials, les nostres diferents mirades de la situació que vivim,  amb la convicció que allò que ens uneix i que assenta les nostres vides és més fort que allò que ens separa.