Primer punt. Dos advertiments sobre la solemnitat de la Pentecosta

a) El Nadal té la seva octava. Pasqua té la seva octava. La solemnitat de la Vinguda de l’Esperit Sant no té octava. Per què? Perquè té tot el temps “durant l’any” (fins l’Advent) per a pensar i viure segons l’Esperit. En canvi, hem procurat amb recessos o amb l’eucaristia, des de l’Ascensió fins a la Pentecosta, preparar la vinguda de l’Esperit als nostres cors.

Em deia un amic que nosaltres només resem “al bon Jesuset” quan som petits. Ja de grans, o bé anem comprenent poc a poc la persona de Jesucrist, o bé el contemplem sencer, en la Creu, tot donant-se a nosaltres, mentre nosaltres el rebem tot sencer a Ell. Igualment, en l’Eucaristia, Jesucrist està donant-se al Pare en la pregària eucarística i està donant-se a nosaltres –i viu en nosaltres– en la mateixa pregària i en la comunió.

Me decía una persona amiga que nosotros solo “rezamos a Jesusito” cuando somos pequeños. De mayores, lo vamos comprendiendo poco a poco y al mismo tiempo todo entero en la Cruz, dándose a nosotros. Contemplamos a Cristo en la Cruz y ya lo tenemos todo: se nos dado. Igualmente en la Eucaristía. Ahí está Jesús con nosotros y en nosotros. Todo esto muy bueno.

La paraula clau de les lectures dels Mags crec que és ADORACIÓ. “Us adoraran, Senyor, tots els pobles”, diu l’antífona del Salm 71, d’aquest dimecres.

He recibido hace un par de días un correo electrónico de un cura recién operado de una afección grave. Me hace un comentario de Adviento que es toda una profesión de fe en Jesucristo: Jesús –dice– sabe que sin Él nuestros caminos son perdedores, sin sentido. Todo es incierto, estamos como malheridos, errantes. Quiere venir a hacerse encontradizo con nosotros para que sepamos hacia dónde tenemos que caminar: a su encuentro, invitados a la mesa del Reino de Dios.

He rebut fa un parell de dies un correu electrònic d’un capellà acabat d’operar d’una afecció greu. Em fa un comentari d’Advent que és tota una professió de fe en Jesucrist: Jesús –diu– sap que sense Ell els nostres camins són perdedors, sense sentit. Tot és incert; estem com malferits, errants. Vol venir a fer-se trobadís amb nosaltres perquè sapiguem vers on hem de caminar: al seu encontre, convidats a la taula del Regne de Déu.

Quisiera aportar algo de luz en el Evangelio del domingo XXXIII del tiempo ordinario, leído el 17 de noviembre 2013, un domingo antes de cerrarse el año litúrgico. Narra cosas que suceden en el siglo primero, como si fuera el final del cosmos (estilo apocalíptico).

Las "finales", que caen sobre la cabeza de todos como un fin del mundo, son dos acontecimientos históricos, que, al ser narrados como el final del mundo, pueden oscurecer el conjunto.

Voldria aportar una mica de llum a l’Evangeli del diumenge XXXIII de durant l’any, llegit el 17 novembre 2013, un diumenge abans de cloure’s l’any litúrgic. Narra coses que s’esdevenen en el segle primer, com si fos el final del cosmos (estil apocalíptic).

Les “darreries”, que cauen sobre el cap de tothom com una fi del món, són dos esdeveniments històrics, que, en ser narrats com el final del món, poden enfosquir el conjunt.

1. La promesa de Déu és que ressucitarà tota la persona: cos, ànima i esperit.

Un detall, aparentment poc important, ens permetrà d’entrar en el tema: L’any 1983, la Congregació per a la Doctrina de la Fe plantejà un dubte subtil: ¿cal mantenir la traducció literal de la frase “crec en la resurrecció de la carn” (tal com es troba en l’Escriptura) o es pot mantenir l’altra traducció tradicional “crec en la resurrecció dels morts”?

1. És possible el perdó?
La primera cosa que ens cal creure és que Déu –només Déu– pot esborrar els nostres pecats, com si mai no haguessin existit.

Quan Jesús digué al paralític: “et són perdonats els pecats” els mestres de la Llei, que hi havia allí, pensaren: “aquest blasfema”, perquè només Déu pot perdonar els pecats. Tenen raó en dir que només Déu pot perdonar els pecats. Per això, Jesús diu que Ell té el poder de perdonar perquè el Fill de Déu, en néixer eternament de l’entranya del Pare, és “Déu de Déu” i “Llum de Llum”.