Ja em perdonaran el títol però no és el cas. A mi em va confirmar mossèn Vidal Aunós, el qui anys després va acollir la tancada d'immigrants a la parròquia de Sant Maria del Pi. I em va confirmar a  la parròquia de Sant Medir, on es va fundar Comissions Obreres clandestinament durant el franquisme.

Els bisbes de Catalunya han tret un petit comunicat on parlen amb autoritat sobre la realitat del país. Els bisbes han donat un pas important per sortir d’un llarg silenci mantingut en els darrers temps sobre el moment polític de Catalunya. És evident que davant dels dilemes de la societat catalana l’Església catòlica no pot estar en  silenci o amagar-se en la indiferència de la neutralitat.

Dissortadament a les escoles, com a la resta de la societat catalana, no els és fàcil de sostreure’s del debat polític i social. Són dies de marcada transcendència i determinades afirmacions contribueixen a mantenir encesa la flama de la preocupació.

Són centenars els preveres que arreu dels territoris de parla catalana han excel·lit en la vessant literària i especialment en poesia. Als segles XIX i XX Mn. Cinto Verdaguer o Mn. Pere Ribot al Principat; Mn. Miquel Costa i Llobera o Mn. Llorenç Riber a Mallorca; el Beat Mn. Gonçal Vinyes i el P. Francesc Martínez Miret a València, són alguns dels grans sacerdots poetes que han escrit en llengua catalana, per citar-ne només alguns que ja han mort.

CRISTINA KAUFMANN, carmelita descalça

         Después de todo

         queda un azar

las manos hacia Ti

un abrir los brazos

para Ti

y de rodillas

decir

TU SILENCIO.           (Cristina Kaufmann)

         Assegut en un banc del parc, acabes de tancar el llibre de poesia i et quedes mirant els arbres, les plantes, els colors i els infants que corren. El rumor de la ciutat queda lluny. És constant i mantingut.

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, perquè els vol veure a tots asseguts amb Ell al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena, d’una vida infinita que ara no podem ni entreveure, ni entrellucar.

Aquesta va ser una de les imatges més estimades per Jesús per suggerir el final definitiu de l’existència.

Sovint, sento dir: No som res. Mentida! Som fills de Déu.

Jesús no s’acontentava només de dir-ho amb paraules.

Per segon dia consecutiu la Litúrgia ens fa reflexionar sobre el Llibre de Jonàs i sobre la misericòrdia de Déu que obre els nostres cors i que tot ho venç. Aquesta és la lectura que ens dóna el Papa assumint a l’homilia d’avui la història sencera del profeta, un «tossut que vol ensenyar a Déu com s’han de fer les coses». L’últim capítol serà narrat a la celebració de demà, però ja coneixem el que va passar.

Después del gesto profético en el templo, sacerdotes y notables exigen a Jesús una señal, la respuesta es la negativa, seguida de tres parábolas; la tercera es la que leemos hoy (23,1-14) y representa una ampliación de lo que Jesús ha dicho: "El Reino se os quitará y se dará a un pueblo que produzca sus frutos" (21,43). Con  una lectura atenta de la parábola se puede observar que hay un número considerable de detalles incongruentes.

Desprès del gest profètic en el temple, grans sacerdots i notables exigeixen a Jesús un senyal, la resposta es la negativa, seguida de tres paràboles; la tercera és la que llegim avui (22,1-14) i representa una ampliació del que ha dit Jesús: "El Regne us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar" (21,43). En fer una lectura atenta de la paràbola es pot observar que hi ha un nombre considerable de detalls incongruents.