Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Pere Vives/Pere Tarrés) Davant de l’escola més rígida d’altres èpoques (crec recordar que els 17 anys que vaig passar a l’escola, només vaig sortir un matí de l’aula: per anar al zoo a veure “floquet de neu” quan tenia 8 anys), als anys 70 fan sorgir persones procedents del món de l’educació en lleure que van apostar per una escola més flexible i activa, promovent activitats a l’aire lliure, sortides escolars i estades de colònies amb valors com la descoberta del medi, l’emancipació social, l’esperit de l’escola progressista per conèixer el nostre país, fer de l’escola un espai de vida, la coparticipació en l’educació amb agents plurals, i en definitiva, que el projecte educatiu transcendís més enllà dels murs de l’escola. Aquests són alguns dels trets fonamentals que han construït l’escola catalana en les darreres dècades.

Les escoles començaren a sortir de les aules, aparegueren els itineraris de natura, les estades d’educació ambiental, les visites escolars, activitats en museus i parcs, en les fabriques. Moltes iniciatives privades de caire social i educatiu com la Fundació Pere Tarrés vam donar resposta a aquesta demanda creixent de les escoles que reclamaven més recursos fora de l’aula. D’aquesta manera, va aparèixer i créixer un nou sector professional per recolzar aquesta visió de l’escola moderna i activa que estava en marxa.
 
Malauradament, els darrers anys s’ha produït un compte enrere que porta a l’actual atzucac. Les dificultats per fer sortides a la ESO, per la pèrdua d’autoritat progressiva del mestre de secundària, la manca de regulació, el desconeixement de les responsabilitats, l’excés d’oferta i la dificultat del mestre per escollir, van començar a frenar aquesta activitat. I és que malgrat estar integrada en molts dels Projecte Educatiu de Centre (PEC) i ser considerada com un temps educatiu molt valuós, només estava reconeguda com a tal pels mestres que la practicaven amb vocació i ha estat oblidada per l’administració.
 
El sector de les colònies escolars porta 5 anys de no aixecar el cap, de treure’s pals de les rodes. Primer va fracassar en l’intent d’aconseguir un reconeixement de l’administració. Després va acceptar un conveni de treball que posava els salaris pels núvols i amb horaris que dinamitaven directament l’activitat, més aviat pensat per figures professionals com monitors/es de menjador o extraescolars que per als professionals de les colònies escolars. A continuació, la sisena hora a l’escola pública va fer perdre a aquest sector bons professionals que preferien el sou i les condicions de l’àmbit de l’ensenyament. Sisena hora que va despertar el malestar dels mestres i va fer néixer la idea de no fer més colònies. Finalment la crisi econòmica que ha obligat al sector a mantenir o fins i tot baixar els preus per motivar l’activitat de colònies entre les famílies. I aquest estiu la pujada de l’IVA, la imposició del calendari laboral a les escoles, el desencís dels mestres de l’escola pública per la pèrdua de la jornada intensiva i la decisió errònia de moltes escoles, de no fer estades de colònies i excursions. Decisió molt desafortunada, que potser servirà per a les reivindicacions dels mestres, però augmentarà el deteriorament de la imatge pública del nostre sistema educatiu i portarà a l’extinció del sector de les colònies escolars. Un sector que va néixer creient que els mestres el consideraven un suport valuós a la seva tasca educativa i  essencialment per donar resposta a les demandes creixents d’una escola que volia esdevenir un espai de vida, més actiu i modern.
 
Pere Vives
Cap d’Educació Ambiental