Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Alex Seglers/Solc) A Catalunya i Espanya, així com a molts països de tradició democràtica occidental, portem mesos amb una sèrie de notícies que els mitjans de comunicació venen tractant. Són els símbols religiosos estàtics –com ocorre amb el crucifix o altres imatges de les Verges–, o també, de forma polèmica, d’una sèrie d’indumentàries com els vels integrals.

En una societat com la nostra, els crucifixos són part inherent del paisatge, àdhuc dels Plens dels Ajuntaments, els col·legis i, en general, els centres públics que fa segles que els exhibeixen per motius religiosos i culturals. Si de vegades apareix algun grup laïcista i pretén abolir-los, aleshores les sentències han atorgat a cada centre un dret legítim per al marge d’autonomia que permet decidir si cal o no mantenir-los.

Posem un exemple. Part del Claustre de la Universitat de València va decidir eliminar la imatge de la Verge de la Sapiència i reformar l’antic escut universitari, que datava de 1771. Alguns professors i alumnes, disconformes, optaren per impugnar aquesta iniciativa, tot obtenint un resultat favorable en dues sentències dels tribunals ordinaris: la primera fou a l’Audiència Territorial de València, l’11 de desembre de 1987, i la segona davant el Tribunal Suprem, el 12 de juny de 1990.

No obstant, una part del Claustre va dirigir-se al Tribunal Constitucional al·legant que s’havia vulnerat el dret a l’autonomia universitària de l’article 27.10 de la Constitució. Aquest Tribunal va acabar revocant ambdues sentències anteriors seguint la decisió 130/1991, de 6 de juny, que emparà la pretensió de la majoria dels membres del Claustre no satisfets amb la visió de la Verge.

Amb tot, per a la jurisprudència espanyola qualsevol Universitat, Ajuntament, centre escolar privat o públic que llueix crucifixos disposa de legitimitat per a decidir si majoritàriament manté o no els símbols religiosos, els quals gaudeixen d’una important dimensió cultural. Tot dependrà de les autoritats competents i autònomes.

La neutralitat és inherent a la laïcitat o aconfessionalitat i no obliga a privar les imatges religioses i culturals que formen part de la nostra història i tradició, extensible a les corporacions públiques. Segons el TC, tot dependrà de si la decisió que adoptin els membres dels òrgans legitimats de representació sigui vàlida i democràtica. La neutralitat de la laïcitat prefereix que si els col·legis públics són nous, aleshores no es col·loquin crucifixos, però no és incompatible si els símbols precedien escoles que eren privades i després públiques. De fet, la sentència del TC conté un passatge que assenyala més adequat a la lògica d’un Estat aconfessional un escut universitari sense elements de significat religiós, però no són incompatibles.

Han passat ja unes dècades. I fa uns mesos ens preguntàvem si un grup laïcista pot imposar la seva voluntat a la dels membres d’una Corporació Municipal, obligant-los a retirar un crucifix del segle XVII que llueix al Saló de Plens de l’Ajuntament de Saragossa. Aquesta línia es va seguir en un altre litigi que afectà el crucifix d’una escola pública de Valladolid, que no volia amagar-lo. Dons bé, el Tribunal Superior de Justícia de Castella y Lleó (sentència núm. 1617/2007, de 26 de setembre) ordenà retirar-lo si els pares o alguns professors ho demandaven, però no pas per cedir a les pressions de l’anomenada Asociación Cultural Escuela Laica de Valladolid.

Al marge de l’Estat espanyol, el Tribunal d’Estrasburg (Lautsi contra Itàlia, de 3 de novembre de 2009) considerà possible apartar el crucifix d’un col·legi arran de la queixa d’una mare atea amb dos fills estudiants d’onze i tretze anys. Els jutges no van demostrar proselitisme per exhibir-hi una creu, però la neutralitat d’una escola pública sembla exigir –quan hi ha crítiques concretes– educar segons les lliures creences. Cal, però, que els contraris als crucifixos demostrin que l’exposició de signes estàtics malmet la seva consciència, i això no sempre és viable. En el fons, alguns tribunals opten pressionats per un cert laïcisme radical, contrari a la tradició, fet que ha provocat un recurs del propi Estat italià contra aquesta discutible sentència de 2009.

Davant el pluralisme i la bona convivència que publicacions com aquesta promouen, plegats copsem que la simbologia confessional gaudeix d’un origen arrelat a la història del país. I tanmateix, per la seva importància i el pas dels anys sovint s’ha secularitzat socialment, sent acceptada per la ciutadania. Si aquesta tendència no existís i simplement fos un mer instrument artificial, aleshores no semblaria del tot compatible amb una Constitució que, prèviament a la laïcitat, defensés el dret fonamental a la llibertat de religió.

No obstant, els darrers mesos assistim a un excés mediàtic dels símbols religiosos basats en aquells que afecten les dones. El burca o el niqab són dos exemples fefaents, que els propis Ajuntaments estan regulant per mitjà d’ordenances municipals no sempre compatibles car apareixen rivalitats entre els diferents grups locals.

No crec que haguem d’abordar l’ús peculiar del hiyab, que és permès per la normativa que regula el Document Nacional d’Identitat. Es tracta d’un reial decret que permet a les dones i alumnes de col·legis mostrar la cara (Real Decreto 1553/2005, de 23 de diciembre, por el que se regula la expedición del Documento Nacional de Identidad y sus certificados de firma electrónica).

Ara bé, qüestió distinta són les indumentàries fornides amb vels integrals coberts, que acostumen a provenir de països com l’Afganistan i l’Iran, entre altres. Què s’ha de fer en aquests casos? És legítima la seguretat pública? La resposta és positiva. Però la llibertat religiosa i el dret a la pròpia imatge fa que hi hagi dones que, sense pressions familiars, vulguin lluir els seus vestits respectant una determinada tradició.

Malgrat tot, en un Estat de Dret s’apliquen lleis orgàniques en virtut de les quals els responsables de la seguretat ciutadana poden exigir que les persones es descobreixin el rostre, duguin o no indumentàries com el burca o el niqab. El problema, però, és acceptar si políticament a Catalunya la majoria de líders municipals voldran prohibir pels carrers l’ús d’aquestes peces de roba. Davant fotografies d’identitat personal, documental o vehicular esdevé precís veure sense problemes el rostre de les persones. Però també hem de ser capaços d’acceptar que, pels carrers, no tothom voldrà renunciar a les seves tradicions.

L’Estat espanyol pot seguir la tradició jurídica francesa. El Conseil d’État, en la seva decisió de 27 de juny de 2008, denegà la nacionalitat francesa a Faiza M., una musulmana de trenta dos anys casada amb un francès i mare de tres fills nascuts en el país veí. La denegació no es va sustentar en el desconeixement de la llengua francesa, que havia après, sinó en la “pràctica radical de la seva religió, incompatible amb els valors essencials de la comunitat francesa, i amb el principi d’igualtat de sexes”.

En el seu article 21-4, el Codi Civil permet que el Govern denegui la nacionalitat per “defecte d’assimilació”. I el matrimoni amb un home francès ja no és una condició sine qua non per tal d’adquirir la nacionalitat. Podem o no compartir aquesta decisió, però abans hauríem d’advertir algunes qüestions de fons.

A diferència d’altres pràctiques etnoculturales –com l’ablació del clítoris– vestir el burka no hauria de ser necessàriament un delicte, per això no és possible prohibir el seu ús si és lliure. Tanmateix, hi ha dones franceses i europees convertides a l’Islam que el duen. Què farà el Govern que lidera Sarkozy en aquests casos? Retirarà la nacionalitat? Succeirà també a l’Estat espanyol? I què s’ha de pensar amb altres ciutadans, com els sikhs, jueus, catòlics que duen turbants, kippes, creus i no se’ls hi denega la nacionalitat francesa? I si Faiza M. practiqués el nudisme per raons filosòfiques? Li haurien denegat la nacionalitat? O romandríem davant una pràctica políticament correcta?

No hi ha laïcitat sense neutralitat estatal. Però el Conseil d’État pot malmetre aquesta neutralitat quan supleix el judici individual de consciència de la demandant, a la qual se li diu que interpreta radicalment la seva religió islàmica. Han d’arrogar-se aquesta mena de funcions els tribunals i repartir carnets de radicalitat entre els ciutadans, com fan alguns polítics ara que s’acosta el clima de les eleccions?

Els propers mesos augmentaran les mocions i les conteses sobre aquest fenomen. Caldrà prudència, seny, escoltar els missatges dels bisbes i sacerdots de l’Església Catòlica, i respectar els límits de la religió en llibertat, que es fonamenten el l’ordre públic. No em sembla oportú seguir el laïcisme francès, car es tracta sovint d’un principi abstracte que ha de ser interpretat contextualment, és a dir, cas per cas i d’una manera culturalment sensible, sense dogmatismes que no beneficien els símbols religiosos, especialment els crucifixos i altres que han bastit una tradició cristiana que segueix il·luminant la majoria de les consciències.

Àlex Seglers Gómez-Quintero. Prof. Dret eclesiàstic (UAB) i autor de Musulmans a Catalunya. El repte de la integració i la llibertat religiosa, Angle Editorial, 2004.

Text publicat a la revista Solc.