Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Els morts, ferits i desapareguts en el cataclisme d’Haití es compten per milers i milers. Cases esfondrades i carrers clivellats per la sacsejada incontrolable del sisme. Plor pels morts, sanglots pels desapareguts, eufòria pels supervivents. Milers d’haitians s’apiloten encara arreu. Amuntegats, a empentes i rodolons, amb la mirada perduda a la recerca del que sigui.
 
Menjar, roba, aigua. No al supermercat, sinó dempeus fent cua al carrer. Capcots, sumits en la por i el dolor, amb l’agulló de la ràbia i de la fam. Tot plegat mentre els organismes internacionals discuteixen i debaten, demoren i decideixen.
Perquè ja se sap, les Nacions Unides volen el protagonisme institucional mentre que n’hi ha
d’altres que pensen el contrari. Una cosa és ben certa: si els organismes internacionals no resolen els problemes del nostre temps, com la misèria, la fam, la injustícia i la pobresa, cal desmuntar-los sense drames ni alarmismes. D’això en diem decència institucional, progrés humà i justícia social. A l’Àfrica, a Àsia, a Amèrica, a Europa. En qualsevol indret del món. Avui a Haití i demà en un altre racó del planeta, ignorat i oblidat fins que no arribi la propera hecatombe.
 
El terratrèmol va colpejar durament alguns dels barris més populars i desafavorits de Port-au-Prince. Entre els edificis esfondrats hi havia la catedral catòlica. Els equips de rescat van aconseguir rescatar amb vida una anciana a qui la vida no havia ofert sofriment, llàgrimes i dolor. Va ser rescatada d’entre la pols i runa de la catedral. El
tremolor sobtat de la terra la va atrapar desgranant les seves pregàries. Un miracle inaudit de la vida humana que treu el cap d’entre les escletxes desdibuixades d’un temple en ruïnes. Un raig de sol celestial en un dia carregat de núvols tropicals que, empesos pel fort vent, no esperen sinó descarregar el pes de la pluja torrencial. La gran creu de la catedral, situada a l’exterior del temple, havia romàs inexplicablement dempeus a pesar de l’empenta violenta i la força demolidora del sisme. Un fet singular que no va passar inadvertit a reporters, periodistes i càmeres.
 
I la creu era allí, després de l’udol eixordidor del terratrèmol. Indefensa, inerme, en silenci. Trista i acollidora, nua i solitària. Dreta, clavada al sòl com far lluminós que atrau la mirada atordida dels navegants. Amb el dolor punyent i la congoixa que trenca l’ànima a causa de les nafres, el pesar i la soledat de tants haitians. La creu, estremida i inerta, després de l’horror sobtat, de l’estrèpit indescriptible i de la força devastadora de les entranyes de la terra. La creu misteriosa i solitària dels braços oberts a Port-au-Prince. En un panorama desolador, lancinant, confús. Perquè la creu és símbol d’aflicció, desolació i mort, però també sendera triomfant de l’amor, font perenne de la vida, udol a la solidaritat humana. La creu és signe de tendresa i ràbia, d’acollida i compassió. Un crit contra la injustícia, l’odi i la violència. Una crida a l’amor sense fronteres, sense etiquetes i sense condicions.
 
I és ben cert, el món s’ha lliurat en l’ajut internacional a les víctimes, a prestar auxili mèdic, a protegir els milers d’infants orfes. Perquè la vida és més forta que la mort. Les obres, amb el seu silenci, se senten més bé que no pas el guirigall discordant de les paraules que s’emporta el vent. Aquesta creu de Port-au-Prince, enmig de la soledat i del dol, no és derrota, ni fracàs, ni vendetta. Més aviat clam anguniós i persistent, espiritual i profund perquè a ningú no li manqui el pa de cada dia, el caliu de cada mirada, l’alegria de cada gest. Perquè la creu va dur-nos l’autèntica revolució de la dignitat humana, va plantar el germen fecund de la igualtat, va despertar la set perenne de llibertat i va prometre sadollar la fam de justícia i calmar la set de pau. La creu silenciosa no mira el color de la pell, el deix de la llengua, el fervor de la fe. Ni tampoc la intel·ligència i poder dels que la contemplen, la veneren o la menyspreen. Perquè la creu representa el devessall interminable de l’amor de Déu Pare per la humanitat en la persona de Crist.
 
Però mentre a Port-au-Prince la creu continua dempeus, al Vietnam el govern va destruir amb dinamita, a principis de gener, la creu plantada al cim del T’ho. Perquè la consideraven ofensiva i perillosa per al benestar nacional. Si hem de jutjar els fets, feia fàstic als intel·ligents i fastiguejava els savis. Les llàgrimes amargues i les protestes dels cristians s’han vist contestades pel govern amb trepigs, baionetes i presó. Ja ho sabem, la creu és un repte net i sense armes. No declara mai la guerra ni escull el camp de batalla. L’única cosa que cerca és l’amor fins al final. A pesar de la persecució, de la tortura, de la mort. La creu parla totes les llengües sense pronunciar-ne cap paraula. Viatja pels camins del món lliurement. Sense discriminar ningú, sense condemnar ningú, sense excloure ningú. Al contrari, la creu és un cabal inesgotable que genera l’amor al pròxim per damunt de tot. Perquè en definitiva, aquí o a Haití, tots som viatgers, compromesos amb passió i vida en la mateixa aventura humana.
 
Justo Lacunza Balda, arabista-islamòleg. Text publicat a Catalunya Cristiana.