Agenda

Reflexionarem sobre la dimensió espiritual present en l’art contemporani. Certament, la visió del món que s’afirma a partir de la modernitat, i encara més amb el pas a la ‘postmodernitat’, fa aparentment difícil veure l’art com un camí cap a la transcendència. No obstant això, si bé l’art ja no es pot entendre com un ‘instrument’ al servei d’un ritual religiós, segueix present en l’art del nou-cents aquest anhel cap a un ‘quelcom més’ que transcendeix allò merament existent, ja sigui en direcció d’allò ‘invisible’, com una dimensió que roman amagada a l’aparent objectivitat de la realitat externa, com també d’allò ‘inaudible’, del silenci com a condició de possibilitat de l’Ésser. Un ‘altre’ que es pot identificar amb el Sentit, amb el Tot ―en altres termes, amb la recerca de Déu―, o fins i tot amb el no-res. És justament aquest caràcter epifania, que ens obliga a buscar nosaltres mateixos el sentit enmig del no-sentit del món, allò que constitueix potser la dimensió espiritual de l’art de la nostra època.