Vives contra els profetes de calamitats

Laura Mor –CR Una radiografia crítica, però arrelada en allò que funciona i genera confiança. Així és l’anàlisi que Joan-Enric Vives fa del moment actual de l’Església a Catalunya. L’arquebisbe d’Urgell demana als catòlics “perseverar”, “resistir” i tenir iniciativa malgrat les dificultats, i fer “una Església servidora en què els pobres siguin la seva radical preferència”.

N’ha parlat aquesta setmana en el marc de les xerrades arxiprestals convocades a la parròquia de Sant Esteve de Granollers. Vives reconeix que “hi ha molts elements de crisi” a la institució. Des del que considera “una legalitat occidental molt contrària a l’evangeli i a la dignitat dels més pobres”, passant per “una presentació de l’Església molt esbiaixada”. També és conscient de “la crisi en la transmissió de la fe” i la manca de vocacions: “Cada vegada som menys i ens envellim”. Té en compte l’afectació negativa de la Covid-19 en les comunitats, a qui “la pandèmia ha castigat molt”. I diu sense embuts que “a l’Església de Catalunya hi ha hagut alguna plegada que ens ha fet mal als bisbes”.

Però demana tenir “una mirada sàvia i equilibrada de l’Església”, comunicar-se amb els joves i “explicar-los la pròpia experiència de fe”. Al costat de les febleses conegudes i visibles, recorda els encerts d’una institució que, per discrets i quotidians, no acostumen a tenir tan de relleu. Entre d’altres, la realitat dels cristians perseguits a l’Amèrica Llatina, les religioses combonianes de Jerusalem que cada dia acompanyen uns infants a creuar al cantó palestí, les germanes que tenen presència a Gaza, l’acció de Justícia i Pau, de Mans Unides o dels diversos apostolats i dels programes dels missioners. “Hem de voler ser com ells”, demana Vives. I ho fa posant l’èmfasi en el sentit de “permanència” d’aquestes accions.

L’Església minoritària i significativa de Ratzinger, també a Catalunya

L'arquebisbe ha parlat aquest dimarts davant d’un centenar de persones aplegades a la sala d’actes de la parròquia. Seguint l’encàrrec dels organitzadors, ha convidat l’audiència a “posar esperança”. I s’ha dedicat a desmuntar la crítica al Concili Vaticà II, i a defensar les intuïcions i el sentit d’aquell moment eclesial.

Vives considera “una delícia” l’aportació del teòleg Joseph Ratzinger, actual papa emèrit, i especialment en acabar el Concili. L’aleshores cardenal va anunciar que l’Església seria “minoritària però significativa”, que perdria adeptes i privilegis, facilitaria l’adhesió lliure i voluntària dels seus membres i promouria formes ministerials noves.

Per a l’arquebisbe d’Urgell aquesta Església “significativa” es veu avui “a Catalunya, en aquest país secularitzat”, en un “devessall de fundacions” i iniciatives. Des de l’Escolania de Montserrat, la mateixa construcció de la Sagrada Família, els esplais, l’escola d’iniciativa social, la Unió de Religiosos de Catalunya o, fins i tot, els 80 seminaristes que té l’Església en aquest moment: “És poc, però són 80 miracles amb la que està caient”, apunta.

Vives sap de “gent que creu que el Concili ha estat un error” i accepta que “totes les opinions són lliures”. Però no renuncia al camí que va engegar l’Església universal i que trobaria una continuïtat a casa nostra amb el Concili Provincial Tarraconense fa més de 25 anys. Precisament ha reconegut que la “intuïció del sínode és fer camí junts”, encara que signifiqui “fer camí més lentament”. I ha fet notar la importància també d’aplicar-ne les resolucions.

“A Catalunya no hem aconseguit obtenir la regió eclesiàstica que volíem, malgrat que s’han fet molts esforços, la Santa Seu no ho ha fet possible”. Davant de les dificultats, en comptes d’arreplegar-se, el bisbe Vives aposta per “tirar endavant i fer iniciatives”. La mateixa tarda de la seva intervenció, tots els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense celebraven els 10 anys de Catalonia Sacra. Una iniciativa conjunta que “divulga i fa catequesi amb un patrimoni esplèndid de l’Església”.

En l’anàlisi de la situació eclesial, Vives ha repassat també els relleus que han d’arribar a l’episcopat. En poc temps, Girona, en seu vacant; però també per edat de jubilació, Sant Feliu, Lleida, Terrassa, Barcelona i Urgell. Ho ha fet amb el mateix to d’humor i ironia de la resta de la intervenció, parlant en primera persona: “En tinc 73, en dos anys faré més nosa que un gerro xino”.

Una intervenció centrada en l’actitud, i en la “conversió pastoral” que demana el papa Francesc. I en què Vives ha donat algunes claus per fer aquest camí. “Hem de superar tres tendències negatives: l’endogàmia, la repetició irreflexiva i el discurs de la derrota”. Contra la buidor que genera immobilisme, sembla que encara hi ha bisbes a l’Església a Catalunya amb capacitat per encomanar l’esperança. I això fa moure la gent.