Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Sagrada Família) Quan s’estudia l’estructura del temple de Gaudí i es posa en comparació amb el funcionament de les catedrals gòtiques, es pot entendre la intenció del mestre de superar aquest estil. I és que realment va aconseguir eliminar els elements exteriors, com arcbotants i contraforts, que ell considerava que eren com unes crosses.

Aquest mateix esperit de superació del gòtic és el que captem quan el vidrier Joan Vila-Grau ens explica els vitralls que ha fet per a la Basílica, tan importants per definir un ambient que transcendeixi, un espai interior de recolliment i d’introspecció. En definitiva, un temple.

Molt sovint a les catedrals gòtiques la part més carregada de color és la part més alta dels vitralls, on, a l’exterior, hi ha un impacte dels rajos del sol més directe i sense gaire obstruccions. En canvi, a les zones baixes, on pot haver-hi l’ombra d’arbres o altres edificis, el filtre de color és menor. Aquest repartiment tendeix a buscar a l’interior una compensació d’un efecte per l’altre, un equilibri, de manera que on arriba menys sol hi ha menys filtres i a l’inrevés.

A la Sagrada Família, però, es preveu justament a l’inrevés: Gaudí busca el màxim de contrast. Els vidres més clars són a les parts més altes, per tal que la llum entri i il·lumini els mosaics i els daurats de les voltes que caracteritzen les naus. En canvi, les figuracions i els textos dels vitralls són a la zona més baixa, per tal que quedin més visibles als visitants i que les puguin llegir o visualitzar millor.

És en aquest sentit que hi veiem paral·lelisme amb el concepte recurrent de la superació del gòtic en Gaudí.

De la tricromia al vidre emplomat

Gaudí va treballar molt intensament en els vitralls, com en tots els temes que l’ocupaven, i, en aquest cas, la Seu de Palma de Mallorca li va servir de banc de proves per assajar un sistema realment innovador: la tricromia. Es tractava d’una composició amb quatre gruixos de vidre superposats, un per a cadascun dels tres colors primaris (groc, blau cian i magenta) i un quart vidre transparent de tancament. Degradant convenientment el color i desplaçant el dibuix en cadascuna de les tres capes acolorides, volia aconseguir l’efecte de la generació d’un dibuix amb relleu, com si fos en tres dimensions. Es pretenia, així, que la superfície contínua de color anés mutant progressivament, tal i com ho fa el color en variar la incidència de la llum sobre un relleu.

Es creu que Gaudí va prendre la idea d’un article que es publicà aleshores sobre els vidres de Tífani, article sense gaire detalls, i que ell es va submergir en la investigació i les proves, però que finalment no reeixí com hagués volgut. No obstant això, ens han quedat dos vitralls a Mallorca i un altre a Montserrat elaborats amb aquest sistema.

En canvi, l’opció triada per a la Sagrada Família va ser el vidre emplomat, amb un aval de més de sis-cents anys d’experiència. Els cordons de plom subdivideixen el vitrall en petites porcions, que faciliten el seu moviment i dilatació, així com la tria del color adequat a cada tros. Aquests cordons, col·locats entre les peces petites de vidre, prenen la forma d‘H en ser premsats i, així, agafen bé el vidre de cada costat.

El plom, però, no solament ajuda a la subjecció, sinó que també és un element fonamental de la composició ja que li dona ritme i dinàmica. És, de fet, la base estètica i organitzadora del conjunt. En aquest sentit, cal tenir en compte que una superfície llisa de color sense res més quedaria estesa com un llençol, sense vida; en canvi, gràcies al ritme que introdueixen els ploms, el vitrall pren gran dinamisme.

Això es pot veure molt bé ens els vitralls blancs dels nivells superiors, on s’utilitzen només vidres transparents però amb textures variades. N’hi ha fins a setze tipus de vidre diferents: el vidre antic, el catedral, l’imprès, l’ull de perdiu, l’acanalat, el modernista estrellat… D’aquesta manera, si a la part baixa és el color del vidre el que dóna llum de color a l’interior, a la part alta és el gruix irregular de les textures canviants el que fa que la llum blanca es refracti i es descompongui en tota la gamma completa de colors que conté.

Els ploms també li serveixen a Vila-Grau per introduir els textos dels sants i dels santuaris que pertoquen a cada vitrall, però les seves creacions són abstractes, ja que sempre ha fugit de la figuració. No obstant això, sempre sorprèn que hi hagi gent que hi vegi coses i figures als vitralls, molt especialment a la zona central més clara del vitrall de la Resurrecció que hi ha al transsepte de Passió on, amb imaginació, es podria insinuar un Crist blanc ressuscitat.

Després d’haver treballat amb vitralls emmarcats per l’arquitectura i motllures neogòtiques de les capelles de l’absis i façana del Naixement, Vila-Grau s’ha mostrat molt satisfet d’haver pogut treballar amb els vitralls de la nau, immersos en la nova arquitectura de Gaudí. En ella les superfícies hiperbòliques fan que la llum hi llisqui i que ens doni la sensació de disminució del gruix dels massissos que hi ha entre les obertures. Així, es produeix tal com volia Gaudí quan imaginava que “la llum llisca als vitralls com l’aigua llisca pels còdols”.

La proximitat als solsticis, un espectacle de colors

La simfonia de color que volia Gaudí la podem veure de manera molt especial quan estem a prop del solstici d’hivern, quan el sol es pon abans d’arribar a l’oest. Al moment de la posta, quan els rajos van pràcticament horitzontals, es produeix un fenomen molt excepcional: aquests entren a l’interior de les naus del temple gairebé en el sentit perpendicular als vitralls i, en ser aquests de colors càlids, la nau queda totalment inundada dels vermellosos de la posta. Així, tot l’espai respira una atmosfera intensament càlida, talment com un incendi de calor.

A més, en ser els rajos tan horitzontals i perpendiculars als vitralls, a l’hora de la posta, les rosasses es projecten cadascuna sobre el mòdul de volta del seu davant, dibuixant-se perfectament amb llum de colors sobre la pedra cada rosassa a la seva casella. L’efecte és, realment, impressionant.

L’escena és dinàmica i progressiva, de manera que els vermells es projecten primer al terra; després, poc a poc, van ascendint per les columnes, com unes flames, i segueixen pujant fins arribar a les voltes, on s’acaben posicionant just a les voltes inclinades de les cantories.

D’aquesta manera, els rajos de sol arriben, fins i tot, a travessar la nau de banda a banda, malgrat els seus seixanta metres d’amplada, i arriben a l’altre costat on hi ha els vitralls freds del matí, amb els blaus i els verds. El contrast de colors és fascinant i, posa de manifest el gran encert del nostre artista vitraller Joan Vila-Grau.