(Josep Miquel Bausset / Monjo de Montserrat) Amb aquestes paraules el papa Francesc s’adreçà als preveres, religiosos i religioses, aplegats el 31 de març a la catedral de Rabat: “El problema no és ser pocs, sinó ser insignificants”. Mostren (com en la paràbola del llevat) que la importància de l’Església no es troba en el nombre o en la quantitat dels cristians, si som molts o pocs. Ni tampoc en la rellevància, en el prestigi, en l’acceptació social o en la influència o eficàcia davant el món, sinó en l’autenticitat de vida i en el coratge per anunciar el Regne.
Aquest diumenge celebrem la Jornada Pro orantibus. El problema de l’Església i dels monestirs, no és la quantitat, cada vegada menor, dels seus membres, sinó que el veritable problema el trobem quan nosaltres perdem la nostra dimensió mística, contemplativa i profètica. El problema de l’Església (i de la vida contemplativa) el trobem quan els cristians deixem de viure com a deixebles de Jesús i ens convertim en una caricatura del que hauríem de ser, com la figuera estèril que no donava fruit (Lc 13:1-9). El problema és quan som insignificants, és a dir, quan no signifiquem res, quan la nostra vida no té cap valor, com quan la sal perd la salabror.
El llevat de les benaurances
En el seu discurs a la catedral de Rabat, el papa ens recordava que els consagrats hem estat “cridats a una missió” i que el Senyor, tot cridant-nos a seguir-lo per mitjà dels consells evangèlics, “ens ha posat en la societat com eixa quantitat de llevat: el llevat de les benaurances i l’amor fratern”. Per això el papa ens feia vore també que “la nostra missió no està determinada principalment pel nombre, sinó per la capacitat que es té de generar i suscitar transformació, estupor i compassió”. I sobretot, per “la manera com vivim com a deixebles de Jesús”.
Hem de ser conscients que la nostra missió radica únicament en el nostre “trobament amb Jesucrist” i per això no podem creure que “només som significatius si som nombrosos”. El consagrat no és el qui “s’adhereix a una doctrina, a un temple o a un grup ètnic”, sinó que ho és, quan es reconeix perdonat i sobretot, per la seva relació amb Jesús, pel seu trobament amb el Ressuscitat. A més, cada consagrat ha de tindre molt present que és “sagrament viu del diàleg que Déu vol establir amb cada home i dona” i per això ha d’intentar viure amb autenticitat la seva consagració.
M’agradaren molt les paraules que el bisbe Joseba Segura va dir el dia 6 d’abril en la seva ordenació episcopal, a la catedral de Bilbao i que podem aplicar a la vida contemplativa: “Més que noves idees, el que aquest món necessita és que visquem en la veritat del que creiem”. El bisbe Joseba va insistir en la importància del testimoniatge i en el valor de la coherència i per això elogià els homes i les dones que són “exemple de fe i de fortalesa i que han viscut amb senzillesa i fidelitat”.
Un conte
La vida contemplativa consisteix a aprofundir la nostra fe i el nostre amor a Déu i als germans, de la mateixa manera que els pous que, buidant-se d’ells mateixos, van aprofundint en el seu interior. Així ho veiem en aquest conte:
“Hi havia una ciutat que no estava habitada per persones, sinó per pous, pous vivents…. Però pous, al cap i a la fi.
Els pous es diferenciaven entre sí, no només pel lloc on estaven situats, sinó pel seu brocal. Hi havia pous ostentosos, amb brocals de marbre i pous pobres i humils que eren simples forats oberts a la terra.
La comunicació entre els habitants de la ciutat era de brocal a brocal, i les notícies corrien ràpidament de punta a punta de la ciutat.
Un dia arribà a la ciutat una moda que segurament havia nascut en algun poblat i segons la qual tot ésser vivent hauria de cuidar molt més el seu interior que l’exterior. L’important no era la superfície sinó el contingut.
D’aquesta manera els pous començaren a omplir-se de coses: alguns s’ompliren de joies, uns altres de monedes d’or i pedres precioses. Altres, més pràctics, s’ompliren d’electrodomèstics i aparells mecànics. Alguns optaren per l’art i s’ompliren de pintures, pianos de cola i sofisticades escultures postmodernes. Finalment, els intel·lectuals s’ompliren de llibres, manifestos ideològics i revistes especialitzades.
Passà el temps... la major part dels pous s’ompliren de tota mena d’andròmines.
Uns altres pous van pensar que havien de fer alguna cosa per tal de seguir posant més objectes en el seu interior.
A un dels pous, en lloc de comprimir tot el que tenia al seu interior, se li va ocórrer augmentar la seva capacitat, eixamplant-se. No passà gaire temps abans que la idea fóra imitada. Tots els pous gastaven part de les seves energies en eixamplar-se, per així poder fer més espai en el seu interior.
Un pou petit i allunyat del centre de la ciutat va vore com els seus camarades s’eixamplaven desmesuradament. Ell va pensar que si continuaven eixamplant-se així, molt aviat es confondrien els seus límits i cadascun perdria la seva pròpia identitat. Per això, a partir d’aquesta idea, aquest pou se li va ocórrer una altra manera de augmentar la seva capacitat: consistia en créixer no en amplitud, eixamplant-se, sinó en profunditat; fer-se més profund, en lloc de més ample. Aviat se n’adonà que tot el que tenia a dins impossibilitava la tasca d’aprofundir el seu interior. Si volia ser més profund, hauria de buidar-se de tot el que tenia a dins seu. Al principi va tindre por al buit, però després va vore que no tenia cap altra possibilitat, i així ho ve fer.
Buit de possessions, el pou que creixia cap a dins, va tindre una sorpresa: molt a dins…trobà aigua! Mai abans cap altre pou havia trobat aigua….El pou superà la sorpresa i començà a jugar amb l’aigua del fons, humitejant les parets, esquitxant cada part del seu interior i, finalment, fent brollar l’aigua cap a fora.
La ciutat mai abans no havia estat regada sinó per la pluja, que, de fet, era bastant escassa, així que la terra del voltant del pou, revitalitzada per l’aigua, començà a despertar. Les llavors de les seves entranyes brotaren en herba, en flors, en arbustos i en arbres. La vida esclatà en colors al voltant del pou allunyat del centre de la ciutat, al que anomenaren“El Verger”.
Tots es preguntaven com havia aconseguit el miracle.
No hi ha cap miracle, contestava ell. Es tracta de buscar en l’interior, en allò de profund que hi ha en nosaltres.
Molts van voler seguir l’exemple del verger, però rebutjaren la idea quan se n’adonaren que per a profunditzar, havien de buidar-se. Ells continuaren eixamplant-se cada vegada més, per omplir-se de més i més coses.
En l’altra part de la ciutat, un altre pou decidí córrer el mateix risc del buit. I també començà a aprofundir en el seu interior i s’omplí d’aigua... i l’esquitxà cap a fora creant un segon oasi verd al poble.
¿Què faràs quan s’acabi l’aigua? li preguntaven.
No sé què passarà; però ara, quant més en trec, més aigua hi ha.
Passaren uns quants mesos abans del gran descobriment.
Un dia, per casualitat, els dos pous se n’adonaren que l’aigua que havien trobat en el fons d’ells mateixos, era la mateixa. Que el mateix riu subterrani que passava per un, passava també per l’altre. Se n’adonaren que s’obria per ells una nova vida. No només podien comunicar-se des de la boca del pou, superficialment, com tots els altres pous, sinó que aprofundint en el seu interior, això els havia descobert un nou i secret punt de contacte”.
Nòmades i pelegrins
Aquest diumenge, en el dia Pro Orantibus de pregària pels contemplatius, els monjos i les monges hem de tindre el coratge i l’audàcia d’aprofundir la nostra fe i de somiar, per fer realitat el Regne de Déu. D’ací que les paraules que el papa adreçà als joves d’Itàlia l’agost passat, també poden aplicar-se als monjos i a les monges. El papa els deia: “L’Església necessita la vostra intuïció, els vostres somnis, que se’ns han donat perquè nosaltres els donem als altres”. Per això cal “tindre el coratge de fer un pas endavant, un pas audaç per construir una humanitat fraterna”. I és que, com deia el papa als joves, “l’Església sense testimoni, només és fum”. I uns dies després, el papa s’adreçava de nou als joves amb unes paraules que també poden anar adreçades a la vida contemplativa: “El món necessita la vostra llibertat d’esperit, la vostra mirada de confiança en el futur, la vostra set de veritat, de bondat, de bellesa”.
L’Esperit ha de fer-nos vulnerables als monjos i a les monges. I ho explico a partir d’un interessant article del periodista Ricard Ustrell a El Periódico. Aquest periodista contava la situació que havia viscut ara fa un any, quan va tindre “una forta pressió al pit i un intens mal de cap”. Aquest episodi feia parlar Ustrell de la vulnerabilitat, que segons la psicòloga Brené Brown, “és la capacitat que tenim d’anticipar, de sobreviure i de resistir”. Per això la persona vulnerable és la que “surt del confort per arriscar-se. És el contrari del que busca comoditats, que copia i no innova i fa les coses que són fàcils”. Aquesta reflexió de Brown, que el periodista Ricard Ustrell comentava, em fa pensar que els monjos i les monges també hem de ser vulnerables, per deixar el confort, la comoditat i el sedentarisme i arriscar la nostra vida, tot sortint del nostre cercle tancat.
Com ens recordava l’arquebisbe de Tarragona Joan Planellas en la seva presa de possessió, “hem d’atrevir-nos a ser diferents, a mostrar altres somnis que aquest món no ofereix, a donar testimoniatge de la bellesa de la generositat, de servei, de la fidelitat a la pròpia vocació”.
Els monjos i les monges hem de ser homes i dones nòmades i pelegrins, desinstal·lats, capaços d’obrir nous camins, homes i dones que no es conformin en repetir el mateix perquè sempre s’ha fet així. Homes i dones inconformistes, capaços d’innovar, de nedar contracorrent per apostar-ho tot pel Regne.
Aquest és el repte de la vida contemplativa: esdevenir homes i dones de comunió i de pau, de joia i d’esperança, per tal de ser significatius. Independentment que siguem molts o pocs. Perquè només si som homes i dones de Déu, serem llevat d’una nova humanitat i sal que portarà al nostre món el gust de Déu, la mirada compassiva del Pare, la tendresa maternal de l’Església i el somriure del perdó i de la fraternitat.
Josep Miquel Bausset és mestre de novicis de l'Abadia de Montserrat
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.