Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Escola Pia) A principis dels anys seixanta, encara marcats pel nacional-catolicisme, l’esperança d’una Església amb una renovada presència al món, va desvetllar un ampli moviment de confiança en els fruits que es derivarien del Concili Vaticà II, inaugurat el 1962.

“Aquest esperit de renovació –no exempt de contradiccions– també es donà dins de l’Escola Pia de Catalunya, en uns anys en què tingué al seu davant, com a provincial, a Joan Trenchs i Boada” explica l’historiador Miquel Puig, autor del llibre “Temps d’incertesa, temps d’esperança. Joan Trenchs, Provincial de l’Escola Pia de Catalunya (1961-1964)”, recentment publicat.

L’autor assegura que, “tot i les limitacions amb què es trobà, els tres anys del seu provincialat (1961-1964) resten com un trienni impregnat d’inquietuds i d’esperances, un temps obert que permeté als escolapis somoure principis anquilosats i engegar un esperit i uns instruments nous per afrontar, en uns temps canviants, la fidelitat a la seva raó de ser en el servei als infants i joves, i a l’Església.”

El seu llibre recull aquesta etapa de la història de la institució parant atenció en els signes d’aquells temps, els religiosos i els col·legis.

L’actual Provincial de l’Escola Pia de Catalunya, Eduard Pini, signa la presentació d’aquesta obra, on afirma que “conèixer l’actuació d'en Joan Trenchs i el que venia passant, és conèixer el procés de transformació de l’Escola Pia de Catalunya (…) el treball ens ajuda a entendre d’on venim, i quan, com i qui, va dirigir aquell procés de transformació o, millor dit, de transició”.

Joan Florensa, arxiver i historiador de l’Orde, signa la introducció, “que vol ser l’exposició de com va ser possible el canvi obrat pel Pare Trenchs” i mostrar aquest procés en els primers vint-i-dos anys de la postguerra, “procés lligat al canvi generacional. Hi ha moments que marquen fites, assenyalen nous horitzonts (…) el 1961 per a l’Escola Pia de Catalunya va ser un moment que marcà un canvi de direcció”. Octavi Fullat, catedràtic de Filosofia de l’Educació, és l’autor del pròleg.