Vicente Altaba: “Exercir la caritat no és donar, és estimar”

(Càritas) Amb un acudit sobre un mossèn de províncies que va anar a Madrid a estudiar, per rebaixar les expectatives, va començar el Delegat Episcopal de la Confederació de Càritas Española, Vicente Altaba, l’última formació d’aprofundiment per a tots els agents de Càritas, voluntaris i treballadors, de la diòcesi de Terrassa.

En la seva conferència ‘La comunitat cristiana com a agent de transformació social’, Altaba va remarcar que “la comunitat cristiana sempre és agent de transformació”, sobretot i “començant per l’anunci de l’Evangeli”. També va citar l’educació i els valors que canvien les persones i la societat, el testimoni ordinari de molts cristians que en el seu dia a dia viuen segons la fe o aquells cristians que adquireixen un compromís públic a les institucions per canviar les estructures injustes. “Càritas és només una part més d’aquesta transformació; l’exercici organitzat de la caritat”.

També va insistir que “no es pot dissociar l’Església del culte de l’Església de la Caritat”, per tant “parlar de Càritas és parlar de la comunitat cristiana”. Per això Càritas no és una ONG més ni un grup d’amics que combat la pobresa amb una sensibilitat especial pels més desafavorits, pobres i dèbils. I com Església, “Càritas ha d’anunciar l’Evangeli, celebrar la fe i exercir la caritat, que és una tasca de tots els fidels i de la comunitat, no només correspon als agents de Càritas”, va remarcar.

“Estar a Càritas ens porta a mirar les realitats socials amb una mirada profunda i amb fantasia creadora”, va afirmar Altaba, que va convidar els presents a “tenir els ulls i les oïdes obertes a les noves pobreses i els nous clams dels qui pateixen, perquè la societat és dinàmica i canviant en les qüestions social, cultural i política i “a mirar la realitat des de les perifèries”, com diu el papa Francesc, “perquè només des d’allà es pot veure el centre”.

Per poder fer això cal educar la mirada, “amb la fe únicament no n’hi ha prou”, va sentenciar. S’ha de conèixer la realitat i encarar-la amb una mirada analítica i estar actualitzats. Va animar els voluntaris i treballadors de Càritas a “donar respostes innovadores, atrevides i transformadores”. També a fugir dels misticismes autorreferencials per centrar la mirada en el proïsme.

Com Església, va afirmar que “l’aposta ha de ser pels més desafavorits i pobres, no pels triomfadors. Busquem els més pobres per tornar-los el lloc de privilegi que els correspon i la societat els nega”. I va alertar que una “caritat que no esdevé il·luminada per la veritat i per la fe no pot ser transformadora i és només sentimentalisme”.

Va recordar que “exercir la caritat no és donar, és estimar”. I va animar a escoltar i a relacionar-se amb les persones que s’apropen a Càritas donant-los una paraula, tot recordant l’Evangeli en el passatge de les temptacions del desert, quan Jesús diu que no només de pa viu l’home. Per això va insistir que “No n’hi ha prou amb solucionar la necessitat material de l’altre”, cal donar-li “una paraula, relació i comunicació”, perquè necessita “afecte, acollida, reconeixement, capacitació i sentir-se valorat”.

Seguint aquesta línia va defensar l’activitat de Càritas en tres fases, cooperar amb la necessitat material, cooperar amb el desenvolupament integral de la persona i cooperar per canviar les estructures injustes que generen pobresa i exclusió.

Al final de la seva intervenció va assenyalar “la necessitat de donar contingut i significat a les paraules”, que avui queden buides pel relativisme que regna a la nostra societat i va situar això com un dels grans reptes del nostre temps. D’aquesta manera va instar a reflexionar des de l’humanisme cristià què significa l’altre i que vol dir persona, què és la dignitat humana i on radica o què són els drets i quins són els seus fonaments.

Va tancar la conferència afirmant que “la caritat transcendeix i supera la justícia, per això, des de la caritat treballem per la justícia”.