Valentí Miserachs: “Sempre s'ha parlat d'una presència catalana a Roma. És ben real”

Valentí Miserachs, sacerdot i compositor, reflexiona sobre la seva trajectòria a Roma, on ha combinat música i litúrgia durant més de seixanta anys

“Primer la música, després les paraules”. Aquest aforisme, atribuït al cèlebre compositor del renaixement Claudio Monteverdi ens indica una preferencialitat de la música sobre les paraules. En el cas de Valentí Miserachs, però, tant les paraules com la música tenen el mateix valor. Després de més de seixanta anys a Roma, continua sent una de les grans referències de la música sacra catalana. 

Sacerdot, compositor, organista, exdirector de la Capella Liberiana de Santa Maria la Major i antic president del Pontifici Institut de Música Sacra, ha viscut de prop el Concili Vaticà II, ha treballat amb alguns dels músics més importants del segle XX i ha conegut diversos pontífexs. En conversa amb Catalunya Religió, Miserachs repassa els seus orígens, la seva trajectòria a Roma, la relació entre música i litúrgia i la fidelitat constant a les seves arrels catalanes.

Vostè acostuma a dir que la seva vocació és alhora sacerdotal i musical. Quan mira enrere, com va néixer aquesta doble crida?

Sempre dic que, més que una doble vocació, n'he tingut una de sola. La gran sort de la meva vida ha estat poder fondre el sacerdoci i la música en una mateixa realitat. No tothom té aquesta oportunitat i, de fet, tampoc no era el camí que jo imaginava quan vaig començar els estudis.

Jo vaig anar a Roma per estudiar Teologia. Vaig cursar la llicència a la Universitat Gregoriana i, quan la vaig acabar, tot feia pensar que tornaria al bisbat de Vic. Aquell era el pla previst i ningú no s'imaginava que acabaria quedant-me a Roma durant més de seixanta anys.

Va ser aleshores quan em van proposar una cosa inesperada: si volia estudiar música, podia allargar la meva estada uns quants anys més. Em vaig inscriure al Pontifici Institut de Música Sacra i també al Conservatori, sense pensar mai que algun dia acabaria dirigint el mateix Institut on començava com a estudiant. La Providència té aquestes coses; et porta per camins que tu no hauries previst.

Abans de Roma, però, hi ha un nen de Sant Martí Sesgueioles que descobreix la música gairebé jugant. Com va començar tot?

Tot va començar d'una manera molt senzilla. A casa hi havia un acordió vell, mig espatllat, que guardàvem als golfes. Amb el meu germà el vam intentar reparar amb els mitjans que teníem, fins i tot amb esparadraps, i jo em passava hores intentant reproduir totes les melodies que sentia.

Els meus pares no eren músics, però tots dos tenien molt bona oïda i cantaven afinats. A casa sempre hi havia hagut sensibilitat per la música, encara que ningú no s'hi dediqués professionalment. Quan van veure que aquell nen no es cansava mai de tocar, van decidir demanar l'opinió del mestre del poble.

Recordo perfectament aquell moment. El mestre Francesc Vives, que tothom coneixia com el Sisquet, em va escoltar una estona i va dir als meus pares una frase que després s'ha fet gairebé història familiar: "Aquest nen té molta oïda; que vingui la setmana que ve". Aquella decisió va canviar completament la meva vida.

En aquell moment ja imaginava que la música acabaria sent el centre de la seva vida?

No. Tothom pensava que seria una afició, encara que fos una afició molt important. Quan vaig entrar al Seminari de Vic, als onze anys, el meu objectiu era preparar-me per ser sacerdot. Ningú no plantejava una altra possibilitat.

És veritat que molt aviat vaig començar a tocar l'orgue en celebracions solemnes i que els meus professors veien que tenia unes aptituds especials. Fins i tot vaig interpretar ben jove la missa pontifical de Lorenzo Perosi, una obra d'una exigència considerable. Però això no feia pensar que acabaria dedicant tota la vida a la música.

També és cert que els estudis m'anaven bé. M'agradaven especialment el llatí, la filosofia i tota la formació humanística. En canvi, les matemàtiques no han estat mai el meu fort; encara avui dic, mig de broma, que continuo comptant amb els dits. Potser per això la música, que també és un llenguatge, va acabar trobant el seu lloc natural dins la meva vocació sacerdotal.

Quan arriba a Roma també coincideix amb un moment històric per a l'Església: el Concili Vaticà II. Com va viure aquells anys?

Vaig arribar a Roma l'any 1963, just quan començava la segona sessió del Concili Vaticà II. Per a un seminarista era un privilegi extraordinari trobar-se en aquell ambient. A més de seguir els estudis a la Universitat Gregoriana, vivíem molt de prop tot el que s'hi respirava: les conferències, els debats i l'esperança que despertava aquell gran esdeveniment eclesial.

Hi havia una autèntica efervescència intel·lectual i espiritual. Teníem la sensació que estàvem vivint un moment que marcaria el futur de l'Església. Per això, quan acabaven les classes, molts anàvem a escoltar els grans teòlegs i els protagonistes del Concili. Era una oportunitat única de formar-nos no només als llibres, sinó també en el contacte directe amb els qui estaven escrivint aquella pàgina de la història.

Mentrestant, jo no deixava mai de cultivar la música. Els estudis de Teologia ocupaven bona part del temps, però sempre trobava hores per continuar estudiant orgue, piano i composició. Encara recordo que algunes de les primeres obres que vaig escriure en aquells anys avui pràcticament no les canviaria. Potser hi faltava tècnica, perquè encara no havia aprofundit prou en l'harmonia i la composició, però ja hi havia una manera d'entendre la música que després s'ha mantingut al llarg dels anys.

El jove Valentí Miserachs, com arriba a la basílica de Santa Maria la Major?

Va ser una escena que encara avui recordo perfectament. Un dia el mestre Domenico Bartolucci, que dirigia la Capella Sixtina, em va demanar si podia ajudar-lo a ordenar l'arxiu musical. Sabia que jo necessitava completar els meus ingressos i em va oferir aquella feina.

Quan ja ens acomiadàvem i jo baixava les escales de l'antic Col·legi Espanyol, que aleshores era la seu de la Capella Sixtina, ell em va cridar des del capdamunt. Em va dir: !Espera, m'he oblidat d'una cosa. T'agradaria anar a Santa Maria la Major”.

Jo, sincerament, no m'ho esperava gens. Li vaig respondre que sí, és clar, però encara no sabia què significava exactament aquella pregunta. Llavors em va dir una frase que no oblidaré mai: “Diumenge vinent hi vas i dirigeixes”.

Aquell diumenge de finals de gener de 1973 vaig entrar a la Capella Liberiana per primera vegada com a director. El que havia de ser una col·laboració es va convertir en quaranta-sis anys de servei continuat a una de les basíliques més importants de la cristiandat.

Què va significar per a vostè dirigir la Capella Liberiana durant gairebé mig segle?

Va ser una gràcia immensa. Ho dic sincerament. Han estat uns anys de molt treball, però també de molta felicitat. Quan abans parlava d'haver pogut unir el sacerdoci i la música, em referia precisament a això.

A Santa Maria la Major no només dirigia un cor. Participava cada dia de la vida litúrgica d'una basílica papal, treballava amb músics excel·lents i podia dedicar-me plenament a la música sacra tal com sempre l'havia entesa: al servei de la pregària i no de l'espectacle.

Naturalment, en una trajectòria tan llarga també hi ha hagut moments difícils. Els últims anys no van ser fàcils. Els canvis administratius i determinades decisions em van fer patir molt. Va arribar un moment que pràcticament se'm va fer entendre que havia de deixar la direcció. No amago que això em va doldre profundament, perquè tota una vida no s'acomiada sense emoció.

Malgrat tot, prefereixo quedar-me amb el record dels quaranta-sis anys viscuts allà. Si miro enrere, el que predomina és l'agraïment. He pogut servir l'Església fent allò que més estimava, i això és un privilegi que no deixaré mai de donar gràcies a Déu.

La seva mare també va formar part d'aquesta aventura romana. Com va viure ella el canvi de vida?

Va ser una decisió molt valenta. El meu pare ja havia mort feia anys i el meu germà s'havia casat. La meva mare era vídua i, quan vaig decidir quedar-me definitivament a Roma, va acceptar venir amb mi.

Pensi que tenia més de seixanta anys. Canviar de país, de llengua i de manera de viure a aquella edat no és gens fàcil. Avui pot semblar una cosa normal, però aleshores no ho era. Va ser un acte de generositat molt gran.

Per sort, va trobar un ambient molt familiar. Vivíem en una antiga rectoria d'una parròquia on jo vaig col·laborar durant prop de vint anys. La gent del barri la va acollir molt bé. 

Malgrat haver passat més de seixanta anys a Roma, sempre ha mantingut una vinculació molt forta amb Sant Martí Sesgueioles.

Sí, perquè un mai no deixa de ser d'allà on ha nascut. Roma és casa meva, naturalment. Després de tants anys seria impossible dir el contrari. Però les meves arrels continuen sent a Sant Martí Sesgueioles, i sempre dic que és el meu centre de gravetat.

Fa molts anys vam arreglar la casa familiar perquè pogués convertir-se en un lloc on tornar sempre que vinc a Catalunya.  Hi he anat traslladant llibres, partitures, documents i objectes acumulats durant tota una vida. Cada vegada que vinc amb cotxe des de Roma aprofito per portar alguna cosa més. De fet, quan vaig haver de deixar un dels pisos que tenia allà, van sortir dues furgonetes plenes de llibres i de música cap a Catalunya.

Tot això respon també a una voluntat molt clara. Quan arribes a una determinada edat has de pensar en el futur del teu patrimoni intel·lectual. M'agradaria que tot aquest material pogués continuar sent útil i no es dispersés. Ja ho he deixat preparat perquè els meus hereus sàpiguen què n'han de fer.

Tot i aquesta llarga trajectòria internacional, mai no ha deixat de presentar-se com un sacerdot català. Ha estat una manera conscient de viure la seva identitat?

Sempre. Mai no he deixat de sentir-me català ni he volgut amagar-ho. Al contrari, he procurat representar Catalunya allà on he pogut. Quan vaig tenir responsabilitats al Pontifici Institut de Música Sacra vaig ser molt conscient que formava part d'una llarga tradició de músics catalans que havien deixat una empremta molt profunda a Roma. Abans que jo hi havia hagut figures extraordinàries com Higini Anglès, que va dirigir l'Institut, i sempre vaig considerar que tenia el deure de preservar aquest llegat.

La presència catalana a Roma ha estat molt important al llarg del segle XX. De fet, històricament sempre s'ha parlat d'una presència catalana a Roma. I és una presència ben real, fruit d'una certa romanitat catalana i també d'una certa catalanitat romana. Al llarg dels segles, molts catalans han ocupat responsabilitats importants al servei de la Santa Seu i han contribuït decisivament a la vida cultural i eclesial de Roma. Hi havia grans estudiosos, grans músics i grans eclesiàstics. Em semblava que era una responsabilitat mantenir viu aquell fil i demostrar que Catalunya continuava aportant persones i cultura al cor de l'Església.

Una de les iniciatives que més record es va deixar va ser la gran jornada de catalanitat que va organitzar a Roma. Com va néixer aquella idea?

Va sorgir arran del trentè aniversari de la mort de mossèn Higini Anglès, que havia estat una figura cabdal tant per a la musicologia catalana com per al Pontifici Institut de Música Sacra. Em semblava que era una ocasió magnífica no només per recordar la seva figura, sinó també per mostrar què representa Catalunya des del punt de vista cultural.

Vaig pensar que la millor manera de fer-ho era portar un tros de Catalunya a Roma. Per això vaig parlar amb la Generalitat, que aleshores va respondre amb una gran generositat. Hi van col·laborar el conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, i altres responsables del Govern, que van entendre immediatament el valor d'aquella iniciativa.

Volíem que no fos només un acte acadèmic. Catalunya té una cultura musical pròpia, una manera de viure les tradicions i un patrimoni que mereixien ser coneguts també al Vaticà. La resposta va ser excel·lent i ens va permetre organitzar una celebració que encara avui molta gent recorda.

D'aquella jornada, probablement el moment més singular va ser l'actuació d'una cobla al Vaticà.

Era una il·lusió que feia molts anys que tenia. La cobla és una de les expressions musicals més genuïnament catalanes i sempre havia pensat que algun dia havia de sonar també a Roma.

Vam convidar la Principal de la Bisbal, que va oferir un concert magnífic. Recordo especialment la sorpresa que va provocar el flabiol. Molta gent no podia entendre que un instrument tan petit fos capaç de produir aquell so tan característic i amb tanta riquesa musical.

L'endemà vam tenir una audiència amb Joan Pau II a la Sala Clementina. Allà la cobla va interpretar alguns fragments dels Pastorets de Calaf, amb música meva, basada en variacions sobre El Noi de la Mare. Va ser un moment molt emotiu.

Fins on jo sé, és una de les poques vegades —si no l'única— que una cobla ha actuat dins d'una sala d'audiències del Vaticà. A la plaça de Sant Pere n'hi havia hagut alguna altra ocasió, però dins dels palaus apostòlics era una cosa absolutament excepcional.

Què va representar per a vostè poder portar un símbol tan català al cor Al llarg de la seva vida també ha tractat diversos papes. Com definiria la relació que cadascun d'ells ha tingut amb la música litúrgica?

Cada pontífex tenia la seva sensibilitat, però tots eren conscients de la importància de la música dins la litúrgia. Començant per Pau VI, crec que va ser un home que va patir molt. Sovint es parla del Concili Vaticà II com una primavera, però ell també va veure les dificultats que van venir després. Va veure com, en alguns llocs, la renovació conciliar es convertia en improvisació i en una certa pèrdua del sentit del sagrat.

Si un llegeix atentament la constitució Sacrosanctum Concilium, veu que és un document extraordinari. La música hi ocupa un lloc molt important. El problema no va ser el text, sinó algunes interpretacions que se'n van fer posteriorment.

Es va voler potenciar la participació del poble, cosa que em sembla molt bé. Però d'aquí a concloure que tot ho ha de cantar exclusivament l'assemblea hi ha una gran distància. La litúrgia és molt més rica que això.

És una qüestió sobre la qual vostè ha reflexionat molt al llarg de la seva vida. Què creu que s'ha entès malament de la reforma litúrgica?

Jo sempre dic que la participació no consisteix a fer exactament el mateix tots els qui són a l'església. En una celebració ben ordenada hi ha lloc per a tothom. Hi ha lloc perquè el poble canti aquelles parts que li corresponen; hi ha lloc per al cor, que té una funció pròpia; hi ha lloc per a l'orgue i també per al silenci. Quan tots aquests elements treballen en harmonia, la litúrgia arriba a la seva plenitud.

Aquest és el model que sempre he defensat i que també apareix en molts documents de l'Església. +Joan Pau II, per exemple, insisteix que la bellesa de la celebració neix precisament de l'harmonia entre tots els ministeris i tots els serveis. Ningú no ha de substituir els altres.

Jo mateix vaig intentar aplicar aquest principi durant tots els anys que vaig dirigir la Capella Liberiana. La música no havia de convertir-se en un concert, però tampoc no podia reduir-se a una simple funcionalitat. Havia de continuar essent pregària.

Aquesta manera d'entendre la música també explica la seva dedicació a la composició?

Sí, perquè mai no he escrit música pensant únicament en el valor estètic de l'obra. Naturalment, qualsevol compositor vol escriure bé i aspira a la màxima qualitat possible. Però, en el meu cas, gairebé tota la producció musical neix d'una necessitat litúrgica o espiritual.

Moltes obres han estat escrites per a celebracions concretes, per a determinades solemnitats o per donar resposta a les necessitats dels cors amb què treballava. Després algunes han tingut una vida pròpia i s'han interpretat en altres llocs, però l'origen gairebé sempre és el mateix: posar la música al servei de la pregària de l'Església.

Potser per això no he sentit mai la necessitat de separar la composició religiosa de la resta de la meva vida. Tot forma part d'un mateix camí. Quan celebro l'Eucaristia sóc el mateix que després escriu una missa o un motet.

Als seus vuitanta-dos anys continua component, celebrant misses i mantenint una activitat intensa. Què el continua movent?

L'agraïment. Quan un arriba a aquesta edat s'adona que ha rebut molt més del que mereixia. He conegut persones extraordinàries, he pogut treballar en llocs privilegiats, he servit l'Església amb allò que més estimava i continuo tenint salut per continuar fent-ho.

És cert que ara el ritme és diferent. Ja no puc assumir totes les responsabilitats que tenia fa vint o trenta anys. Però encara em llevo cada dia amb ganes de treballar. Tinc composicions pendents, partitures que voldria revisar i, sobretot, continuo sent sacerdot. Mentre el Senyor em doni forces, procuraré continuar servint allà on faci falta.

Quan vinc a Catalunya i un rector em demana ajuda perquè falten preveres, no m'ho penso gaire. Celebro l'Eucaristia, confesso, visito malalts... Faig el mateix que he procurat fer tota la vida. Això també em manté jove.

Si hagués de resumir la seva vida en una sola frase, quina seria?

Potser repetiria el que deia al començament de la conversa: que he tingut la gràcia de poder fondre en una sola unitat la vocació sacerdotal i la vocació musical.

Quan miro enrere no veig dues vides paral·leles, sinó un únic camí. Tot allò que he fet —estudiar, compondre, dirigir, ensenyar o celebrar els sagraments— ha tingut sempre un mateix objectiu: servir Déu i servir l'Església.

Si alguna cosa m'agradaria que quedés quan jo ja no hi sigui, no són tant les meves partitures ni els càrrecs que he pogut ocupar. El que voldria és que algú pogués dir que vaig intentar posar els dons que havia rebut al servei dels altres. Al capdavall, aquesta és la millor definició que puc donar de tota una vida.