Vés al contingut
Catalunya Religió dg. 2/10/2022
valenti-balaguer

Parròquia Mare de Déu dels Desemparats Parlem amb mossèn Valentí Balaguer en un moment molt especial per a ell: el seu comiat després de 62 anys de servei a la Parròquia Mare de Déu dels Desemparats de l'Hospitalet de Llobregat, 53 dels quals com a rector. Mossèn Valentí, com el coneix tothom, ha batut tots els rècords com a mínim a l’arxidiòcesi de Barcelona. Amb més de noranta anys encara ha estat fins ara mateix rector en actiu d’una parròquia gran, viva, que atén una població de més de 30.000 persones. És hora de fer un petit balanç.

Vostè forma part d’una unió espiritual de capellans, de la qual se n’ha parlat poc, però segur que ha jugat un paper clau en la seva maduració espiritual i capteniment.

Quan vam acabar el Seminari, quatre seminaristes ens vam unir per ajudar-nos espiritualment. Posteriorment se n’hi va afegir altres més. El punt central era la revisió de vida. Aquest grup anys després es va incorporar a la Unió Apostòlica del Clergat, una institució internacional. Des d’aleshores, els capellans que en formen part hem estat fidels a una reunió mensual de revisió de vida. Alguns s’han mort i altres hi ha entrat.   

S’ho esperava, quan va començar de vicari en aquesta parròquia, que hi romandria tant de temps? Quines van ser les seves primeres experiències a la Torrassa?

Les primeres experiències van ser quan vaig entrar com a vicari. Tot just havia acabat una missió diocesana que va tenir un gran impacte sobretot en la predicació entre d’altres del pare jesuïta Luis Cortés i va ser recollir-ne els fruits. Com a vicari em vaig encarregar dels joves, de la seva formació, el lleure, i el centre moral recreatiu Santiago Apòstol que es va crear (cinema, excursionisme, esports, cant). Aquesta llavor després va fructificar en l’escoltisme i el grup de joves Itaca.

"Confio que els formadors del seminari podran reconduir la situació d'involució dels nous capellans"

Ni m’ho vaig plantejar el fet d’estar tant de temps en la mateixa parròquia. Les coses han vingut com han vingut i ho vaig acceptar de bon grat. La primera part, els quatre primers anys, van ser de molt treball intens. Els quatre anys següents tenia com a prioritat la cura del rector, Jaume Busquet, que va caure malalt; la malaltia el va portar a la mort. El vaig haver d’ajudar en tot el que vaig poder i el vaig assistir fins a la mort. Per això es va nomenar  un segon vicari, Francesc Fortuny.

Vostè ha estat testimoni de molts esdeveniments socials, culturals, eclesials i polítics, un testimoni privilegiat, sempre des de la mateixa talaia. Va viure el final d’una església associada amb el franquisme, que va donar pas a una església compromesa i arrelada, d’acord amb els nous aires del Vaticà II. Expliqui’ns com ho va viure tot això.

Ho vaig viure partint de la realitat del moment i intentant estudiar i aplicar les resolucions conciliars en la mesura que s’anaven concretant en els documents del Concili Vaticà II. Ho vaig viure com una evolució normal de la realitat de la vida. Una de les coses que es va fer en l’aplicació del Concili va ser el canvi de presbiteri, tot fent possible la celebració de cara al poble i molt particularment amb els cants. Ens hi van ajudar molt els religiosos i les religioses que hi havia en aquell moment. Ho vaig viure certament amb esperança. Tots els canvis eren acceptats de bon grat. Això va facilitar la formació de grups tant a nivell juvenil com d’adults que van tenir una vida molt intensa a la parròquia.

Ha estat l’impulsor i el promotor d’una munió d’obres, la majoria de les quals són ben vives avui: les dues escoles que després es van fusionar, la residència de la Torrassa, l’auditori, els locals per a la Catequesi, el rober... És difícil trobar un altre exemple de parròquia emprenedora i activa...

Totes aquests obres corresponen a necessitats que anaven sorgint en cadascun dels moments. M’hi vaig haver de llençar amb totes les forces i l’ajut de molts col·laboradors que em van ajudar amb entusiasme. Van fer possible el que semblava només un ideal impossible d’assolir. La residència, per exemple. Mai havia pensat en una residència d’avis, simplement en aquell moment hi havia un espetec de joventut a la parròquia de la qual estava enamorat el vicari episcopal de l’època, Mn. Vidal Aunós, i que necessitaven un espai per desenvolupar les seves activitats, que provenien de la catequesi de primera comunió i post comunió. Van quallar en el que es va dir Centre de Joves Cristians i posteriorment es van convertir en el que actualment és Itaca. D’aquí, cercant això, vaig trucar els polítics d’aquell moment i vaig trobar qui em va oferir la possibilitat d’un ajut per a l’àmbit dels ancians. Després buscant en el barri va sorgir l’empresa Raventós que es venia els locals perquè havia tancat. Aleshores vaig trucar les portes de la Generalitat i va arribar el moment que el director de Serveis Socials em va dir que em podia ajudar pel que fa a la gent gran. D’aquí va sorgir la idea que de l’edifici en venda una part podria ser per als infants i joves i una altra part per als ancians en forma de residència d’avis. Més endavant es va veure la necessitat de dedicar l’edifici totalment a la gent gran i cercar un altre espai per a la catequesi i altres moviments de joventut.

Vostè no ha portat mai clergyman i en força aspectes ha estat tolerant i obert. En canvi, en aquests darrers anys sembla com si s’hagi produït una certa involució en els nous capellans, tant de tarannà com de forma de vestir. Com creu que tot això pot ser coherent amb el nou estil del papa Francesc?

En aquesta involució hi ha una part acceptable i una altra que s’ha de modificar. Ara bé, aquesta involució es pot haver produït per haver deixat de banda aspectes fonamentals en la vida cristiana i per haver arribat en alguns aspectes a una certa radicalitat. Tot això ha provocat la reacció i la involució actual. Confio que els formadors del seminari podran reconduir aquesta situació i que, en aquest context, el testimoni del Papa ens ajudi en tot plegat.

Això es fa evident amb l’esperit del papa Francesc que cerca per als seus viatges els llocs més pobres i més significatius del món actual i amb l’estudi en profunditat dels documents conciliars.

"Els grups de la parròquia fan possible una comunitat cristiana oberta, acollidora i compromesa"

La Parròquia ha anat evolucionat amb el pas dels anys, però vostè sempre s’ha caracteritzat per mantenir les portes obertes i acollir tothom. Per què ho ha fet i quins beneficis creu que han comportat per a la parròquia?

Sempre he intentat acollir la gent que ens ha vingut de fora amb una fe concreta perquè la puguin desenvolupar en el nostre país. I al mateix temps per fer-los progressar cap a nous canvis que potser ells no havien iniciat. Tenir les portes obertes a entitats... Del centre moral Santiago Apòstol ha sorgit la Comissió d’Actes culturals i festius, que al meu entendre ha de ser una plataforma privilegiada d’acolliment de les diverses entitats que hi ha al barri. Ha de poder parlar al mateix nivell amb les altres entitats, sense cap afany de superioritat. Entre tots formem la xarxa d’entitats del barri.

El Papa Francesc insisteix una i altra vegada en anar a les perifèries i ser una Església en sortida. En la missa de beatificació de Joan Pau I va dibuixar un model molt clar: una Església que mai tanca les portes, que no endureix els cors, que no es queixa ni alberga ressentiments, que no està enfadada, no és impacient, que no es presenta de manera aspra ni sofreix per la nostàlgia del passat caient en l'involucionisme. Creu que la Parròquia Mare de Déu dels Desemparats va en aquesta línia? Se sent orgullós?

Sí, em sento orgullós de la Parròquia. Considero que els diversos grups en funcionament en la parròquia tant a nivell espiritual o formatiu com a nivell solidari, caritatiu i cultural fan possible una comunitat cristiana oberta, acollidora i compromesa. També ho fan possible les celebracions de festes, assemblees i espectacles del nostre auditori dirigit per la comissió d’actes culturals i festius que faciliten la presència de la parròquia en el teixit d’entitats que hi ha al barri.  

Quin serien per a vostè els moments històrics més brillants i positius de la Parròquia? Les celebracions culturals que es fan a la parròquia són un exemple de satisfacció i de joia per a un pastor. Així mateix, el recte funcionament de les institucions parroquials com són l’escola i la residència d’avis. Institucions que  tenen un prestigi davant de tot el barri i de la diòcesi. 

D’altra banda, com a moments especials, destacaria les vingudes dels prelats que hi hagut a l’arxidiòcesi de Barcelona, molt especialment la de l’arquebisbe actual, que mentre era a la parròquia es va anunciar que l’havien creat cardenal. Altres moments podrien ser les diverses ordenacions presbiterals o diaconals que s’han celebrat dins del temple. Un altre ha estat la celebració d’aniversaris meus, que he tingut el goig de poder fer: els 25 anys de capellà, els 25 anys de rector, els 50 anys de capellà, els 50 anys de rector i molt especialment en complir els 90 anys, que vaig celebrar d’una forma molt càlida; es notava que la gent vibrava en aquella celebració.

"Deixo un projecte que em sembla molt important com és el Servei d’Habitatges Tutelats per a la gent gran"

Parli’ns de tots els capellans que ha acollit ja sigui com a estudiants o com a col·laboradors.

Han passat per la parròquia i han col·laborat en diverses tasques pastorals els sacerdots Francisco Requena (salesià); José Insa, Manel Jordà i Vicenç Canelles tots tres de la diòcesi de Tortosa; Josep Grau de Vic; Francisco Padrón de Las Palmas; Narciso-Jesús Lorenzo de Zamora; Claudio Huidrobo de Jerez de la Frontera; Paco Prieto i Raül Alvarez de Barcelona; els jesuïtes Avizanda, Oleza, Pasqual Bolufer i Antoni Tortras; els estudiants de Litúrgia Ricardo Calderón, Arquímides de Colòmbia, Fausto Tenazaca i Alberto Vázquez d’Equador, Ricardo Santín de la República Dominicana i Edyl Bernabé de Bolívia.

També ha acompanyat uns quants preveres en la seva ordenació...

He pogut acompanyar en la seva ordenació presbiteral a Joan Rodríguez que va fer la seva etapa diaconal a la parròquia; els pares Antonio Mármol, Justo Alvarez, José Ramón Zudaire i Manolo Lacruz de la Congregació dels Clergues de Sant Viator; Francisco Prieto que residia al barri; Pere Montagut, Esteve Espín, Carlos de la Fuente, Antoni Vegara, Longinos Essen, Ramon Santos, Sergi Notó, Manuel Pérez Moreno, Ranon Santos, Eduard Puig, Joan Mundet. Tots ells han deixat un bon record a la parròquia pel seu treball i la seva dedicació. 

També haurà viscut moments tristos i delicats, com ara la marxa de les congregacions religioses dels col·legis, la mort d’alguns principals col·laboradors i altres exemples que vostè ens completarà. Què ens pot dir d’aquests moments?

Realment van ser moments crítics, quan les vedruna van deixar l’escola, quan van marxar els Clergues de Sant Viator que havien assumit les dues escoles, també la marxa de les monges que treballaven a la residència. També vull esmentar la mort d’algunes persones clau en la vida de la parròquia: Alvar Caixal, Pere Vilalta, Antonio Carrión, Josep Maria Gállego i Montse Mediel. Tots aquests moments van ser difícils i tristos. I, per damunt de tot, la intervenció de la residència per l’oficina de transparència de l’Arquebisbat de Barcelona.

Quan es van complir 75 anys de la Parròquia vostè es va comprometre públicament a continuar i potenciar el servei als més pobres i als nouvinguts, en un moment que ja s’apuntava que amb el procés de substitució de la població, el nivell socioeconòmic del barri descendia progressivament. Està satisfet del paper de la Parròquia en el camp assistencial els darrers vint-icinc anys?

Actualment l’activitat sociocaritativa té tres eixos de serveis: l’acolliment dels dijous que fa un grup de voluntaris de Càritas; el servei de rober que es va iniciar en uns espais precaris que ara ja tenen un local adient i ho fan mot bé, i la distribució d’aliments amb la col·laboració dels serveis socials del barri. En la roba, no hi cap diner pel mig, ens donen la roba, es tria i es redistribueix. És una tasca neta, que no implica diners per entremig. Els aliments és més difícil. Ens arriben una quantitat molt gran de famílies que no podem assumir. Estic satisfet fins a cert punt: s’ha de millorar en alguns aspectes per poder oferir un millor servei. També poden sorgir altres coses a més d’aquestes.

Deixo un projecte que em sembla molt important com és el Servei d’Habitatges Tutelats per a la gent gran, als locals que ens van deixar com a herència els propietaris de l’Acadèmia Cultura.

El seu substitut coneix bé la realitat dels barris amb immigració i prové de la Parròquia propera de la Mare de Déu de la Llum. Està content que se l’hagi triat a ell, creu que sintonitzarà amb la línia que vostè ha impulsat durant més de 60 anys?

Sí, estic content. Crec sincerament que ho pot fer molt bé, té qualitats per poder tirar endavant aquesta línia netament pastoral i social de la Parròquia. I té experiència pastoral suficient. Penso que el relleu serà fàcil i que el nou rector continuarà la línia iniciada amb el seu propi estil, com és lògic.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.