(Bisbat d'Urgell) El diumenge 31 de gener de 1971 a la Catedral Basílica de Sant Maria de La Seu d’Urgell acollia l’ordenació episcopal de Joan Martí i Alanis (El Milà 1928- Barcelona 2009) de mans del llavors nunci del Papa Luigi Dadaglio. Martí Alanis tenia llavors 42 anys d’edat i ocupava la vacant que havia deixat el bisbe Ramon Iglesias Navarri que havia estat coberta interinament per l’Administrador apostòlic Ramon Malla, Bisbe de Lleida.
50 anys després, el 31 de gener de 2021, la Catedral de Santa Maria d’Urgell acollia de nou molts fidels, que malgrat les restriccions de la pandèmia actual, van voler commemorar la joiosa efemèride amb una Eucaristia d’acció de gràcies, presidida per l’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives, i concelebrada pels vicaris generals i pel secretari general de la diòcesi. L’arquebisbe Vives lluïa per a la celebració l’anell pontifical de l’arquebisbe Joan Martí Alanis i el mateix bàcul que li havien entregat feia 50 anys en la seva ordenació episcopal d’Urgell.
En iniciar-se la celebració litúrgica l’arquebisbe Vives va explicar als fidels que en aquell mateix diumenge s’esqueien els 50 anys que Martí Alanis va esdevenir bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, i com aquella Eucaristia inaugurava un seguit d’actes que la diòcesi d’Urgell durà a terme l’any 2021 per commemorar aquesta efemèride especialment a finals d’any quan esperem que la pandèmia i la crisi sanitària actual estiguin més apaivagades.
A la seva homilia l’arquebisbe glossà les lectures de la Paraula de Déu proclamades en aquell diumenge on Jesús a Cafarnaüm ensenya amb autoritat i mostra el seu poder alliberador i guaridor del Maligne. L’autoritat de Jesús no prové de títols o condecoracions humanes sinó que neix de ser el Fill estimat del Pare i de viure amb màxima autenticitat la seva missió. L’arquebisbe demanà a tots els fidels deixar-se “ensenyar” per aquest Mestre a qui podem conèixer especialment a través de la Paraula de Déu, dels sagraments i de la tradició de la Mare Església i aprendre d’Ell el seu esperit “alliberador i guaridor” davant del Mal i de les sofrences dels nostres germans. Aquesta autenticat de Jesús, coherència, entre la paraula i la vida, fou la que intentà viure Mons. Martí Alanis a qui l’Arquebisbe Vives definí com un home de fe, que assegurà amb el seu ministeri apostòlic a Urgell la fe catòlica i la comunió amb el Sant Pare i amb tota l’Església universal.
Home del Vaticà II
Monsenyor Martí erigí les noves institucions de renovació manades pel Concili Vaticà II, i l’aplicà treballant per una Església missionera, misteri de comunió i poble de Déu; austera i servidora dels pobres; Església compromesa amb l’ecumenisme; Església defensora i promotora de la dignitat de la persona i de la seva llibertat religiosa; Església sense afany de poder sinó servidora de tots. Una Església que volia aplicar la Doctrina social a totes les situacions, també a la realitat social i política que llavors es vivia, d’un règim autoritari, respectant l’autonomia de les realitats temporals. Ell va ser agosarat en alguns temes nous: formació del clergat, vocacions vingudes de fora, missió en món rural, turisme, reorganització econòmica diocesana i de les Parròquies, així com de les rectories i de l’acció social envers les necessitats més grans; sense oblidar l’obertura del procés de martiri dels sacerdots diocesans.
Com a prevere jove treballà molt a Tarragona en temes de Doctrina de la fe, d’ensenyament i escoles diocesanes. I ja de bisbe a més del treball diocesà, cooperà lleialment amb l’arquebisbe metropolità Josep Pont i Gol i els altres Bisbes de Catalunya, com el cardenal Narcís Jubany, el bisbe Josep M. Guix i l’arquebisbe Ramon Torrella, especialment en el Seminari Interdiocesà. La Santa Seu el nomenà administrador apostòlic de Solsona (1975 –1977). Volia una Església servidora, lliure de lligams amb el poder polític però alhora sensible i col·laboradora en el servei de comunió a Catalunya i a Espanya, des d’un catalanisme “actiu i positiu”. Va ser coautor del cèlebre document de l’episcopat català Arrels cristianes de Catalunya. Fou també membre del Comitè Executiu de la CEE i treballà a Migracions i a Mitjans de Comunicació social, creant a la diòcesi Ràdio Principat, i les revistes “Església d’Urgell” i “Urgellia”. Participà en el Concili Provincial Tarraconense (1995) i alertà sobre els progressismes, sense caure en mans dels conservadorismes. Governà amb fermesa i clarividència la Diòcesi, amb suavitat de formes, i defensà les llengües minoritàries catalana i aranesa. Estava molt al dia teològicament i culturalment, i al final del seu pontificat escrivia articles molt pensats i influents als diaris. No volgué fer unes Memòries per no deixar malament persones o institucions. Sabé sempre guardar secrets.
Orgullós de la Constitució Andorrana
Va ser un home d’Estat. El bisbe d’Urgell exerceix aquesta prerrogativa de ser copríncep d’Andorra amb el President de la República Francesa. Fou una de les dimensions més destacades del pontificat de Joan Martí perquè és molt única, ja que no hi ha cap més bisbe –tret del Papa- que tingui l’obligació d’acompanyar un país, servint-lo com a cap d’Estat. Quan prengué possessió com a copríncep (17.3.1971) havia d’exercir tots els poders conjuntament amb el copríncep francès. No era pas fàcil. Va servir el Principat amb intel·ligència, prudència i molta generositat, com un copríncep totalment disponible i servicial, i es pot destacar que anà al davant del procés constitucional amb el copríncep francès, François Mitterrand, com també amb el Consell General de les Valls i amb les persones que van intuir aquell gran moment històric, únic, per al Principat d’Andorra. Ell, doncs, va poder culminar la Constitució democràtica andorrana, i n’estava ben orgullós, de l’aprovació i l’acceptació del poble andorrà en el referèndum del 14 de març de 1993. El seu càrrec de copríncep va afavorir les relacions amb els presidents i coprínceps francesos, amb el rei d’Espanya, amb els presidents de la Generalitat, així com els presidents del Govern d’Espanya. Amb el procés constitucional i la Constitució de 1993, el bisbe Martí passà a ser un copríncep constitucional, amb poders i responsabilitats molt definides i més restringides. Representa l’Estat Andorrà, arbitra i modera el funcionament dels poders públics i de les institucions, i ha de mantenir els equilibris i la neutralitat envers el joc polític, promovent el bé del país i la seva digna presència entre les nacions. Va deixar 12 pàgines escrites sobre com va aprendre a fer política: des dels clàssics fins als darreres tractats, fent palès com es preparava i exercia les seves responsabilitats a consciència.
Finalment l'arquebisbe Vives destacà com Martí Alanis va ser un home bo, senzill, afectuós, amb ànima alegre i amic dels amics. Fidel a la pregària, a la missa i a la lectura espiritual. Sempre cordial amb tothom. Preparava amb exigència i rigor totes les seves intervencions, des de les més importants a les més simples i senzilles. Estimava els sacerdots, els laics, els religiosos i la gent dels pobles. Coneixia en concret la geografia de la Diòcesi. Posava molta il·lusió, com un infant, en les coses que havia de fer, projectes, viatges, visites, conferències. I va mirar de ser sempre just en totes les seves actuacions.
El Senyor va voler que morís l’11 d’octubre de 2009, al moment en què junts, a l’hospital, en silenci, ell ja panteixant, Vives i Martí seguiren, a través de la televisió, la cerimònia de canonització de Sant Francesc Coll i altres quatre sants. Un moment intens de comunió episcopal, ja que un bisbe és sempre un membre del col·legi episcopal que el Papa presideix. I amb el Papa, ells dos units, sols a l’habitació, seguiren les lletanies dels sants. I el Senyor va escoltar la seva pregària, i els sants van venir a buscar-lo. L’Església quan acomiada un fill difunt prega dient: “Ajudeu-lo sants de Déu, sortiu a rebre’l àngels del Senyor, acolliu la seva ànima i presenteu-la a l’Altíssim!”. I així s’esdevingué, en aquell 11 d’octubre, dia de l’entrada en la vida eterna de l’arquebisbe Joan. Al cel sigui i ens ajudi en el nostre camí com Església diocesana!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.