Tresserras: “Les eines informatives constitueixen consciència”

(Cristianisme al Segle XXI) Joan Manel Tresserras ha estat el protagonista de la penúltima conferència del cicle ‘Situar-se en el món d’avui’, de l’Associació Cristianisme al Segle XXI de manera telemàtica. L’acte, celebrat aquest dissabte, ha dut per títol ‘La premsa, els digitals i el control de la gent’, una qüestió en la que el professor del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació i president de la Fundació Irla és expert.

Tresserras ha dividit la xerrada en dues parts, una teòrica i filosòfica sobre el concepte d’informació, i una de més pràctica sobre el poder i la llibertat d’expressió i de comunicació. En la primera, el ponent ha partit d’una concepció humanística, des de la qual les persones percebem el món i la vida de tal manera que ens constituïm com a consciència subjectiva. Ara bé, mentre en els primers temps de la història, l’hominització va ser molt biològica (vam ser bípedes, amb cervell, vam descobrir el foc i fer servir les mans per fer estris, vam emprar el llenguatge, etc.), darrerament hem assistit a una mena de salt evolutiu crític, en què entre les nostres percepcions de la realitat i la construcció de la consciència subjectiva hi ha “mediacions”, com pròtesis dels nostres sentits, cada vegada més sofisticades, que transcendeixen els límits de la percepció del món i, per tant, canvien la construcció de la nostra consciència. El ponent ha fet referència a ‘Homo –deus’ de Yuval Noah Hariri. En aquest punt, s’ha aturat a reflexionar què ha suposat per als humans l’adquisició d’ulleres, del rellotge, del microscopi, del telescopi... La visió del món s’ha ampliat. Imaginem avui que tenim a l’habitació aparells de ràdio, televisors, tauletes i ordinadors connectats a internet... Entre aquestes mediacions, hi hauria els mitjans com a eina informativa i tot allò que es podria incloure dins el camp del macrosector industrial de la cultura. Un conglomerat que abraça gestió, informació, entreteniment, espectacle (que avui suposen un 20% del PIB), vist que la comunicació, des d’un punt de vista global, té tres funcions essencials; construir organització social (l’organització social és comunicació), fer circulació significats i connectar experiències.

Per al ponent, els llenguatges són la forma a partir de la qual la consciència existeix (segons Wittgenstein, coneixem el que podem dir). Però en la crisi actual, sembla que visquem una realitat virtual en un parc temàtic inacabable, perquè ens costa distingir realitat i ficció. Zygmunt Bauman deia que no ens queden espais verges on progressar i Castells arriba a sospitar d’una cultura desempallegada de l’espai humà. El problema és si no ens pot alterar la naturalesa de la nostra consciència i la visió del món el fet de considerar el cos, hardware o maquinari, i el cervell (software o programari) com a susceptibles de modificar-se per la digitalització de coneixements, els Big-data, la robòtica, els implants cibernètics i la intel·ligència artificial.

Ha acabat la primera part de la seva intervenció amb la consciència de viure una crisi de civilització en acceleració contínua en tots els aspectes (energètica, climàtica, demogràfica, econòmica, sexual, social, política...) que pot portar a esdevenir ciberhumans en un món desolat, disposats a crear noves fonts de sentit i noves formes de consciència, cosa que hauran de tenir en compte els futurs projectes polítics.

Tresserras ha iniciat la segona part de la seva xerrada exposant que, des de la modernitat, s’havia concebut la comunicació com un dret ciutadà a disposar d’informació de qualitat amb accés a les seves fonts, cosa molt diferent d’una llibertat d’expressió absoluta, com voldria exigir certa premsa de dretes. La llibertat d’expressió no és absoluta ni endotímica (barrejant-hi l’emotitvitat sense cap respecte a la veritat), sinó instrumental, per servir el dret esmentat dels ciutadans. Vist que els ecosistemes de comunicació són el lloc essencial on es lluita per imposar sistemes de valors, de creences i de tota mena, el sistema polític haurà d’estar alerta no deixar-se condicionar. Però, “què ha passat darrerament?” Davant de l’encariment dels inevitables canvis tecnològics, els poders financers s’han fet amb el control de tota mena d’empreses comunicatives i estratègiques, fins i tot digitals, quan, inicialment, les xarxes digitals semblava que durien un segell alliberador. El xantatge econòmic és global a través de tota mena de canals (subvencions, publicitat, etc.), de manera que, actualment, les xarxes digitals són claus per la conformació de consciències que esmentàvem a la primera part. I la constatació que els mitjans depenen dels suports econòmics de què es financen, s’ha complicat a amb un altre fet: la gent, avesada a informacions gratuïtes, no vol pagar per comprar informació. Aleshores els poders ho aprofiten per colonitzar les línies editorials. I ningú se’n pot alliberar.

Tresserras ha posat dos exemples: un català i un altre de madrileny. A Catalunya,TV3, sense caure en extrems, té bons ‘shares’ en els informatius, però molts altres programes d’èxit han de ser d’entreteniment (l’infoxou continuat). Altrament, “el panorama de la premsa de Madrid actual, per exemple, comparada amb la de 25 anys enrere, és aquest: la premsa de dreta s’ha fet d’extrema dreta; la d’esquerres, de dreta; sols queda premsa d’esquerra marginal”. Aleshores entrem al problema de la postveritat (quan els fets queden embolcallats d’emotivitat a l’hora de construir opinió pública), als fake-news i a una banalització informativa que s’aboca a la desinformació, a la intoxicació i a l’espectacularitat.

Per al ponent, la crisi del periodisme és crisi d’empreses, de model de negoci, no pas de manca de necessitat d’informació veraç per complir la funció social de què hem parlat. La demanada és amplia, indispensable per al coneixement, però l’oferta està manipulada pels poders, per la precarietat laboral i pel sobrepuig de canals informatius. Així, s’acostuma la gent a pensar que el bon periodisme es el de la immediatesa, el directe constant, l’actualitat que no cessa, cosa que ens impedeix la pausa per reflexionar. Els vicis capitals de la premsa actual, justament, serien l’actualitat, l’excepcionalitat, la conflictivitat i l’espectacularitat. Aleshores “es dona el cas que el 99% d’informació no té res a veure al el receptor d’informació, cosa que, si s’hi enganxa, li provoca una profunda insatisfacció perquè ni ell ni la seva feina mai no susciten l’atenció dels mitjans”. Solucions? “Caldria exigir una cadena de responsabilitats, professionals capaços de fer comprensible la realitat i, d’ordenar-la, però el periodisme de qualitat i d’investigació és car i els poders també poden aprofitar-se’n (som al peix que es menja la cua)”. El ponent ha acabat demanat “transparència, responsabilitat, rigor i contacte amb la realitat ciutadana. tot esperant que de la crisi de les velles racionalitats en surti una de nova”.

Una xerrada d’aquesta mena ha generat un debat fecund moderat per Joel Cortés. S’ha demanat al conferenciant per què la dita de “Si no surts a la TV, no existeixes”, sobre la crisi de la professió, la importància de l’impremta en el naixement dels Estats-nació, la vàlua del paràmetre de proximitat en la informació, si donat l’actual punt d’inflexió, com d’altres en la història acabats en violència, preveia que poguéssim acabar igual, si el diari i el llibre de paper havien fet el cant del cigne. Per a ell, un dels problemes és que “ja hi no hi ha límits definits entre periodisme, relacions públiques, màrqueting, publicitat, consultoria política...” Els estudiants de periodisme actualment troben feines a les empreses i a l’administració com a caps de gabinet, amb la tasca de bombardejar amb notes de premsa els mitjans fins aconseguir que els en publiquin alguna. I “ai d’aquella empresa o administració que no en tingui un, de cap de premsa!”.