Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Joan Galí - CR) Aquest dimecres 20 de desembre, el professor, filòsof i teòleg català Francesc Torralba va protagonitzar la xerrada sobre la recent publicació de l'editorial Herder, 'La dialèctica de la comunicació ètica i ètica religiosa' de Søren Kierkegaard. L'acte, organitzat per l'Observatori de Comunicació, Religió i Cultura i conduït per la seva directora, Míriam Díez, es va desenvolupar en una reunió de petit format a la Biblioteca de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (FCRI).

L'eix de la intervenció van ser les idees de Kierkegaard sobre la comunicació provinents dels seus papieren o diaris personals, que ara recull la publicació de Herder. En aquests dietaris, entre reflexions de tota mena, com la del concepte de Déu, de l'angoixa, de la finitud, i d'altres més personals, com la seva relació amb Regina Olsen, apareix el tema de la comunicació. En poc més de vint pàgines, l'autor explica la seva visió pel que fa a la comunicació i la comunicació ètica.

El caràcter únic i irrepetible de cada ésser humà

L'obra de Kierkegaard estudia en aquest sentit un seguit de categories que són originals del seu pensament. Un dels punts centrals és la individualitat o singularitat. L'autor parteix del caràcter irrepetible de cada ésser humà: "Ni en el passat, ni en el futur hi haurà ningú exactament com nosaltres" va explicar Torralba. Una singularitat que es construeix al llarg del temps, creant un subjecte únic a la història. La qüestió de la comunicació apareix a l'hora de voler exterioritzar aquesta unicitat en el món. La comunicació precisament és com aquest jo individual es dóna conèixer i constata una desproporció entre el que és i el que diu: "Mai aconseguim comunicar tot el que som, el jo mai acaba de dir-se. Ja sigui a través de la poesia, art, música, etc. Mai arribem a esgotar doncs la individualitat de l'altre. Per Kierkegaard això és el que dóna bellesa al món. La singularitat és el que dóna riquesa: Gaudí, Tàpies, Miró. A mesura que s'homogeneïtza, es va tornant fosc".

Tot i així Torralba va explicar que la tendència general és imitar i reproduir models. Per evitar-ho hi ha d'haver una reflexió de qui som i no només la imitació. Kierkegaard creu que s'ha de comunicar, extreure fora allò que ets abans que es perdi. Cal fer prendre consciència a l'altre que és únic, potenciar el seu jo reflexiu: "Quina és la gran dificultat del jo per expressar-se? La por a ser diferent, la por a ser estrany, a no ser acceptats. Això ens fa caure a l'autocensura. Per això ens sotmetem als paràmetres generals, imitem models. Hi ha escriptors que per poder trobar aquesta acceptació,  perden la individualitat.

Comunicació de saber i de poder

El més original, va afirmar Torralba, són els tipus de comunicació que desenvolupa: l'objectiva i la subjectiva. La subjectiva és la que posa èmfasi el subjecte, el jo és el centre. "En aquesta comunicació es requereix molta audàcia, ja que la tendència és amagar-se. Els professors podem sucumbir a aquesta raó, amagar-nos darrere d'altres pensadors". Per tant, va afirmar el professor, en la comunicació subjectiva és decisiu i irrenunciable el tracte personal. "Per sentir què pensa una persona, necessàriament t'hi has d'aproximar". Per fer-ho més clar, va proposar un exemple. "En una classe on estudiàvem l'argument antològic de l'existència de Déu de Sant Antoni de Canterbury, un alumne em va dir "ja hem vist els arguments, però vostè creu en Déu?". Aquí començava la classe de veritat". 

En aquest sentit Torralba explica que Kierkegaard distingeix entre la comunicació de saber i de poder. En la comunicació de saber, el focus és transmetre un coneixement: què és l'àcid, què és la gravetat, què és una cadira. De forma directa transmets verbalment un contingut. Ara bé, es pot definir què és la justícia, la paciència o la compassió però això no vol dir que en saber-ho, el receptor sigui just, pacient o compassiu. Aquí és on entra en joc la comunicació de poder, que intenta que aquest receptor integri el coneixement, més enllà de l'acte de memorització. La comunicació ètica és, per tant, indirecta. L'emissor més que dir, mostra. El desig de l'emissor és que el receptor assumeixi aquestes virtuts. Per fer-ho s'ha de mostrar a través d'una coherència a la vida. No és un procés mecànic: el jo reflexiu només es pot transmetre de tu a tu.