Tornen els exorcismes a Catalunya?

(Jordi Llisterri-CR) Ni tornen, ni havien marxat. Els darrers dies la notícia del nomenament d’un exorcista al bisbat de Vic i d’un altre al bisbat de Girona ha donat la impressió que s’havia despertat una febre exorcista als bisbats catalans. No és casual que aquests nomenaments hagin coincidit amb el temps, però no respon a un augment de la demanda ni a una instrucció de papa Francesc. Res que pugui fer les delícies dels fans de la famosa pel·lícula.

Tot arrenca fa uns mesos. El cardenal Mauro Piacenza, responsable de la Penitenciaria Apostòlica de la Santa Seu, va enviar una carta a diverses conferències episcopals. El tema dels exorcismes és només un dels àmbits vinculats amb les normes i rituals de sanació i reconciliació que depenen de la Penitenciaria Apostòlica.

Piacenza demanava a tots els bisbats el llistat dels capellans que tenen encomanada aquesta funció. Alhora, suggeria que els bisbats que no en tenien en nomenessin un. La demanda respon a la voluntat de Piacenza d’assegurar la correcta formació i la seriositat dels capellans que s’endinsen en aquest terreny tan tenebrós i que fàcilment llisca cap a pendents fantasiosos o malaltissos. Per això, Piacenza ha impulsat de nou els cursos de formació per a exorcistes a Roma, que ja van per la tretzena edició.

Aquest context és el que ha portat a bisbats com Vic i Girona a nomenar el seu exorcista. Mossèn Norbert Miracle, vicesecretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, explica que “a Catalunya, tenen exorcista nomenat des de fa molt temps els arquebisbats de Barcelona i Tarragona. També en els darrers anys n'ha nomenat Urgell, Solsona i Terrassa i, els casos més recents són els de Girona i Vic, que són els que han aparegut a la premsa”. A Barcelona, ja fa anys que era coneguda la tasca del pare Juan José Gallego, i que després de la seva jubilació va ser encarregada a Josep Serra.

L’exorcista diocesà

Ser exorcista d’una diòcesi, encara que ho sembli, no és un càrrec o la responsabilitat de dirigir un departament. Els bisbes són els únics que estan facultats per practicar aquest ritual i el poden delegar expressament a altres capellans. És un encàrrec que el bisbe fa a un capellà i que també pot fer a diversos capellans o delegar aquesta funció per un cas en concret.

Norbert Miracle explica que es tracta que “les diòcesis tinguin algun sacerdot pietós, savi, prudent i amb integritat de vida, amb facultats per practicar aquest ministeri de sanació espiritual, que anomenem exorcisme, i que cerca imitar l'acció benèfica i caritativa de Jesucrist amb la pregària envers els qui pateixen”. En alguns casos, aquests nomenaments no es fan públics i senzillament hi ha una persona que respon a les demandes que poden arribar al bisbat a través d’altres capellans.

Una de les obligacions de l’exorcista és no fer experiments “i seguir les normes establertes de l'Església, és a dir, seguir el ritual d'exorcisme aprovat després del Concili Vaticà II”. Per això, també des del Vaticà s’insisteix en la formació: “L'exorcisme solemne pot ser practicat només per un prevere i amb el permís del bisbe i és necessari procedir amb prudència”.

Expulsar els dimonis

L’actual ritual dels exorcisme se sustenta en el Nou Testament que explica com “Jesucrist expulsava els dimonis i alliberava els homes de la possessió dels esperits malignes”. La clau de lectura d’aquests passatges evangèlics és veure com “Jesús volia donar-los la possibilitat que visquessin la llibertat davant Déu, donar-los el seu Esperit Sant i dirigir els seus passos cap al camí de la pau i la salvació”.

El Catecisme de l'Església catòlica explica així en què consisteix l'exorcisme i com es duu a terme: "Quan l'Església demana públicament i amb autoritat, en nom de Jesucrist, que una persona o un objecte sigui protegit contra la influència del maligne i sostret al seu domini, es parla d'exorcisme. Jesús ho va practicar (cf. Mc 1, 25 ss); d'ell deriva a l'Església el poder i la tasca d'exorcitzar (cf. Mc 3, 15; 6, 7. 13; 16, 17)”. Un ritual que es basa principalment en l’oració de protecció i de petició, i que culmina amb la renúncia explícita de l’afectat a Satanàs, d’una manera semblant a la que es fa en les promeses del baptisme.

En aquesta línia, papa Francesc s’ha referit a l’existència del mal i “en el baptisme ja es prega perquè el qui rep aquest sagrament sigui protegit del Mal i en el Parenostre demanem que Déu ens deslliuri del Maligne. L'Església sempre ha pregat contra el poder del mal”. Però sobretot el papa “ha tingut gran interès en destacar la missió dels preveres com una missió de misericòrdia i en totes les diòcesis ha volgut que alguns capellans siguin “missioners de la misericòrdia” que ajudin les persones que necessiten l'ajut del perdó dels pecats, fins i tot aquells més greus”.

Finalment, com s’ha destacat aquests dies, Norbert Miracle remarca que un exorcista el primer que ha de fer és “distingir molt clarament quan es tracta de malalties, sobretot psíquiques, la curació de les quals pertany al camp de la ciència mèdica: és important, per tant, assegurar-se, abans de celebrar l'exorcisme, que es tracti d'una presència del maligne i no d'una malaltia”. O que no sigui que hagi vist massa pel·lícules.