Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Ramon Bassas - CR) La Mar Pérez em treu d’un error. «No, la Seu Vella de Lleida no està dessacralitzada, s’hi fan cerimònies religioses de forma ocasional». Jo em pensava que el canvi de seu i, sobretot, el fet que des del 1707, quan Lleida cau a favor de Felip V i converteix l’antiga catedral en una caserna, s’havia dessacralitzat. «És que jo un dia la vaig visitar amb un senyor que coneixia i que encara hi havia fet el servei», m’excuso. No tan sols no és el cas, sinó que «aquest silenci en una nau tan immensa em fa estar prop de Déu». Poca broma, doncs. 

La teòloga Mar Pérez se la coneix tan bé ―i li agrada tant― que hi celebra des de fa dos anys la Setmana Bíblica de Lleida. «Amb molt d’èxit, per cert; quan vam dedicar una sessió a buscar passatges bíbliques dels capitells del claustre se’ns hi van apuntar vuitanta persones.» Vuitanta? «Sí, és que tot el que té a veure amb la Seu desperta d'entrada l’orgull i l’interès dels lleidatans». Les organitza perquè és vicerectora de l’Institut de Ciències Religioses de Lleida (IREL), on hi imparteix diverses matèries. També ho és de la Facultat de Teologia de Catalunya i, «de vuit a tres», destaca, és professora en un institut públic. Amb tot el que us he dit no us estranyarà que triï la Seu Vella de Lleida quan li pregunto per la seva recomanació per aquest estiu.

«En aquest turó ja hi havia activitat al segle VI abans de Crist, encara que no sabem si hi amb els ibers havia culte religiós, ni tan sols a l’època romana», comença. L’edifici que veiem és del principi del segle XIII, encara al romànic, i s’acaba amb el gòtic, del qual destaca l’esmentat claustre, el més alt d’Europa. «La peculiaritat de la Seu Vella és que el claustre és al darrere», m’explica. «Però el que destaca és tot el conjunt, excepcional, aclaparador, un dels monuments més bonics de Catalunya i que els que no sou de Ponent no coneixeu gaire», se’m queixa. «De fet, gràcies a que fou caserna fins a mig segle XX, va impedir que altres construccions desdibuixessin la seva factura íntegrament medieval», em fa veure la Mar. No hi ha mal que per bé no vingui, penso.

―Segurament la Seu Vella és el símbol de Lleida  ―li plantejo.

―«I tant!» ―respon―. «Quan torno de Barcelona, d’ensenyar a la Facultat o d’alguna reunió de la Fundació Joan Maragall, i de cop apareix la Seu Vella, es fa un gran solenci a tot el tren. Ja som a casa. Nosaltres diem a la Seu Vella lo Castell, segurament perquè al costat hi ha la Suda, l'antiga fortificació àrab, i la Seu li ha pres el títol» ―riu.

―Però la seva disposició també fa el contrari. Des d’allà tens la sensació de domini de tota la plana.

―«I encara més quan puges dalt del campanar, on pots veure tota la vall del Segre. Saps el poema d’en Magí Morera i Galícia?» ―fa.

―No ―dic. I de cop me’l recita de memòria: 

―«A dalt de la muntanya que domina / com miranda els bells termes lleidatans, / s'enlaira un campanar fet per titans / o per homes de raça gegantina...» ―Genial.

Amb la Mar no podem acabar sense parlar de la pandèmia, que a Lleida ha tingut moments molt durs. «Amb la mort i la malaltia de tant a prop t'adones que ets fràgil i això et fa mirar a tu mateix, a revisar el teu estil de vida», diu. «Per tant, a sentir-te més humil, que vol dir “tocant de peus a terra”, perquè la paraula humil ve del llatí humus, terra. I des de la humilitat i la feblesa podem acostar-nos a la feblesa, als pobres i als malats, abnegats a ells, descobrint-hi el Senyor, cadascú des del seu àmbit». A veure si els titans de Lleida, doncs, a qui el poema atribuïa la construcció d’aquesta joia medieval, són en realitat els més febles. I què construiran, ara?