Autories
L’últim dia que vaig veure fra Cinto, fa una setmana, jeia estirat al llit, colgat dins la penombra d’un estiu inclement que maldava entrar per la persiana mig abaixada de la cel·la. Vaig seure una estona al seu costat. Feia uns dies que li havien donat l’últim informe mèdic on hi sortia la paraula ‘terminal’. Una paraula com aquesta canvia tot d’una moltes perspectives. Ell sabia que jo ho sabia. Animosament em va parlar de la casa, dels nous xicots que demanen d’entrar, dels frares, de com em trobava jo… d’ell no n’acostumava a parlar mai i tampoc ho va fer en aquell moment. El rostre del patiment reflectia molta pau i un somriure que no amagava l’agonia que començava.
Del convent d’Arenys, una de les primeres coses que em captivaren foren els somriures. Fra Jesús que m’obrí la porta ja fa anys, un onze d’agost, festa de santa Clara. Fra Mateu, que entrà precipitadament, poca estona després, dins la cel·la de l’hostatgeria que m’havien donat, pensant-se que no hi havia ningú. El somriure de fra Mateu anava acompanyat d’una musicalitat com d’un altre món en la seva veu: “—Oh, i tu qui ets?”, va fer tot sorprès. “—Sóc l’Òscar, sóc un hoste.” Va voler saber el cognom… no sé per què. El rostre se li il·luminà i començà a parlar-me d’un frare que tenia el mateix llinatge. Tot era misteriosament familiar. Després arribà el somriure de fra Vicenç, a la cuina, a mig matí, que tornava de donar menjar l’altra gran família d’aquella casa, els pobres i sense llar. Poc després sortia fra Magí de veure les notícies: “—Hola xiquet! Com va això?” I l’alegria de saber que un altre garriguenc seria uns dies allà.
I poc després, el de fra Cinto. Era l’hora sexta, al petit oratori del noviciat. Em donà la mà: “—Benvingut.” I aquell benvingut encara dura i durarà sempre.
“Benvingut” és el llegat dels cristians als homes de tots els temps. És una paraula que arrenca de Déu, des dels orígens mateixos del món, i es fa carn en nosaltres de moltes maneres, com diu la carta als hebreus, però sobretot es manifesta en Jesús. Aquell somriure que captivà i continua captivant encara.
El Cinto era un home de sofriments, m’atreviria dir. De patir molt pels altres (a causa dels altres i per la causa dels altres)
El Cinto era un home de sofriments, m’atreviria dir. De patir molt pels altres (a causa dels altres i per la causa dels altres). Tenia coses de nen: se sorprenia davant situacions que eren de tot, menys sorprenents. Tenia coses d’ancià savi: sabia escoltar i trobar-te ben amagades les pessigolles. Tenia coses de jove: embranzida, entusiasme i fúria. Tenia coses de Déu.
Hem tingut la immensa fortuna de tenir-lo com a mestre, germà i amic. El que més i millor diria que ens ha ensenyat ha estat a estimar l’Església: “perquè és de Jesús”, ens deia. Perquè Jesús l’ha volguda, l’ha feta, l’ha fundada. “I per això sant Francesc estimava tant l’Església i se’n sentia fill com el qui més”, afegia. L’eclesiologia va ser la seva gran assignatura: la més franciscana de totes, potser. Perquè tracta de la comunió. La font d’on brolla, el lloc on s’aprén i es viu, la meta cap a on camina: la comunió amb Déu que pren formes de vida d’una varietat i bellesa extraordinàries.
Una de les primeres vegades que el van haver d’ingressar a Bellvitge arran d’unes complicacions de resultes de la quimio, va haver-s’hi d’estar una setmana. Va ser una experiència anguniosa, perquè era impossible descansar al lloc on era: una sala rodona, tots els malalts en cercle, separats per cortines i sota tractament i vigilància contína. Una mena d’UCI compartida. Quan va tornar a Arenys, estava tan feliç! Compartíem passadís, en aquella època. De matinada, en anar a la dutxa, me’l vaig trobar que en sortia. El seu rostre desprenia llum, us ho puc assegurar. Com Moisès, com sant Francesc, com santa Clara, com sant Serafí de Sarov, què sé jo… Vaig presenciar un instant de llum increada en el seu rostre. No li ho vaig dir mai: ell es declarava “ateu” pel que fa a fenòmens extraordinaris d’aquesta naturalesa (menys quan es tractava dels estigmes de sant Francesc, allà sí que es transfigurava de debò tot ell).
Ahir quan l’acomiadàvem a l’església conventual d’Arenys, no podia deixar de pensar-ho: hem estat vivint amb un sant tots aquests anys
Ahir quan l’acomiadàvem a l’església conventual d’Arenys, no podia deixar de pensar-ho: hem estat vivint amb un sant tots aquests anys. Un pot dir-ho molt humilment, ara que el Cinto no pot donar-nos “una torta” com li agradava de dir (i de fer!).
Que el teu llegat, Cinto, el somriure acollidor de Déu, continuï sent sempre allò que ens identifica com a veritables germans en Jesucrist, el Senyor. Un bon cel!
