(Cristianisme al Segle XXI) Aquest dissabte, l’associació “Cristianisme al segle XXI”, per via digital Zoom, ha celebrat l’última de les seves conferències dins el cicle “Situar-se en el món d’avui”, que duia per títol La ideologia de gènere, a càrrec de na Teresa Forcades, metgessa, teòloga i monja benedictina. Després de la presentació feta per la presidenta de l’entitat, Mercè Izquierdo, i de l’habitual lectura evangèlica, Forcades ha començat dient que exposaria la seva dissertació en dues parts, la primera, sobre una panoràmica de la diversitat sexual, per arribar a una segona, on temptejaria de respondre si una antropologia teològica de la sexualitat havia de ser per una majoria o per a tothom.
Ha començat per distingir el sexe (fet biològic objectiu), del gènere (experiència subjectiva, social o expressiva del propi sexe) i del desig (orientació sexual). En el primer, ha diferenciat tres aspectes que, en la ideologia vaticana, conformarien les categories essencials de la masculinitat i la feminitat com etiquetes socials i culturals indefugibles: l’aspecte cromosomàtic (la parella 23a de cromosomes seria XX en les femelles i, en els mascles, XY), el gonodal (ovaris en les femelles, testicles en els mascles) i genital (vagina en unes i penis en els altres).
Objectivament, però, aquest punt de partida fa aigües perquè hi ha persones que, des del punt de vista cromosòmic, tenen els denominats síndromes de Klinefelter (XXY), de Turner (X0) i d’altres que poden donar XXY, XYY, etc.
Des del punt de vista gonodal hi ha persones amb un ovari i un testicle, un ovari i ovotestis (gònades amb teixit d’ovari i testicle al mateix temps), dos ovotestis o ser hermafrodites... I, des del punt de vista genital pot esdevenir-se que les glàndules suprarenals segreguin hormones masculines, a l’inrevés i d’altres desordres.
A més d’aquestes variacions del sexe, trobem també nombroses variacions tan en l’ordre del gènere (tens cromosomes de mascle o femella i no te’n sents, de mascle o femella, de manera que no ets trobes com a binari) com en l’ordre del desig (la teva orientació sexual no és sols ver sl’altre sexe). Aquestes singularitats abracen gran nombre de població.
Arribada aquí, la ponent s’ha pronunciat a favor d’una antropologia teològica de la sexualitat per a tothom, perquè tots els humans “estem cridats a la teosi”, a la participació plena en a llibertat i amor de Déu, cosa que la concepció essencialista vaticana de la masculinitat i la feminitat no permetrien. Certament ha valorat la complementarietat heterosexual com a un fet molt plaent per a la majoria de la població, sobretot en el sentit de la capacitat de generar una nova vida. Però, també ha explicitat que aquesta complementarietat, ni és possible per a tots els cossos ni atractiva per a tots els éssers humans.
Arribats aquí ha estimat positivament la teologia del cos que ha deixat dispersa en diferents declaracions i escrits el papa Joan Pau II, perquè alliberà la sexualitat de la càrrega que arrossegava de pecat i de vergonya. En la seva teologia del cos, la sexualitat forma part constitutiva i joiosa de la persona humana i entra dins el pla de Déu. I va més enllà pouant de la carta als Efesis (5,24-32), quan compara l’amor dels esposos amb el de Crist i l’Església, perquè la mort redemptora de Crist vessa vida masculinament i n’és llavor com a principi crístic. Però, bé que no accepta jerarquies en el sexe, ni biològicament ni psicològica ni teològica, encara està amarada de concepcions antigues, pel fet d’atorgar l’acció masculina com un vessament extern i la recepció femenina amb una certa passivitat, com si les dones fossin més amoroses que lliures i els homes a l’inrevés, quan no hi ha cap diferència substancial entre masculinitat i feminitat.
De ideologies de gèneres n’hi ha diverses i el Vaticà fa la seva, en voler imposar la realitat d’una determinada manera, això és, la masculinitat i feminitat com essencialment diferents, naturals i volgudes per Déu. I ha repetit que trobava d’una bellesa absoluta la complementarietat heterosexual, però pel sol fet que hi hagi al món un 5% de persones que no la senten així, no podem pensar que estiguin fora del pla salvífic de Déu.
Tot seguit ha justificat la seva posició a partir de dues grans raons teològiques, una trinitària i una altra de cristològica. Des del punt de vista trinitari, el Pare seria el donador, el Fill el receptor (sense que la receptivitat suposi per res feminitat, perquè, des de Nicea, entre les tres persones hi ha consubstancialitat, homoousia) i allò que hi ha entre ells, el bes d’amor entre tots dos, l’Alenada Sagrada (ruah, femení en hebreu).
Des del punt de vista cristològic, Déu es fa home perquè l’home es pogués fer Déu (Gregori de Nazianz) i el que no ha estat assumit per la humanitat de Crist no estaria redimit. Si essencialitzéssim la masculinitat de Jesús, les dones no ho estarien? En la humanitat Jesús hi va haver sexe, gènere i desig; “no podem essencialitzar la seva masculinitat”, ha dit Forcades.
El fet que hi hagi diversitat sexual és una bona nova: ens ajuda a entendre la complexitat de l’ésser humà —cadascun de nosaltres som peces úniques i originals— i ens impedeix l’utilitarisme de la complementarietat heterosexual, Si pensem en el diàleg entre Jesús i Nicodem (Jn 3,1ss), néixer de nou no vol dir tornar a entrar a l’úter de la mare sinó néixer de l’aigua i de l’Esperit. I l’Esperit bufa on vol, de manera que ens pot donar sants amb una gran càrrega de masculinitat (Joana d’Arc o Ignasi de Loiola) o de feminitat (Teresa de Lissieux o Francesc d’Assís). En resum, des de la seva teologia Queer, hi ha una diversitat sexual objectiva i innegable no sempre reductible a una dicotomia sexual.
No cal dir que amb una ponència així, el debat entre el centenar de connectats ha estat nombrós i feraç. Molts han coincidit en com traslladar aquestes concepcions adultes a una església ancorada en velles concepcions. També s’han esmentat les teories sobre la performativitat del sexe i la sexualitat de Judith Butler, les de Simone de Beauvoir sobre si la dona neix o es fa, les diferents concepcions en aquesta temàtica entre catòlics i protestants i moltes altres, de tal manera que el debat ha ultrapassat l’hora d’acabar. Forcades ha insistit a separar receptivitat i feminitat i ha explicat, basant-se en el biblista X. Picaza, que els catòlics, quan resem el “Senyor, no soc digne” abans de la comunió, ens posem a la boca els mots d’un centurió romà (Lc 7,1-10), que possiblement fos homosexual ja que demanà a Jesús la guarició no pas d’un criat qualsevol (per un esclau un centurió no s’hauria mogut), sinó del seu jove amant (el text grec diu pais i el llatí puer, que seria ‘noiet’, i no pas doulos, com es diu en grec ‘esclau’ o ‘criat’). Molt passat el temps previst, Mercè Izquierdo ha acomiadat els connectats i ha recordat que el proper dia 12 de desembre a més de l’Assemblea tindria lloc un “Debat a Sant Ildefons” amb el tema “El Sínode de l’Amazònia i el seus reptes”, a càrrec de Víctor Codina, i ha anunciat que el nou cicle d’“Espai Obert” durà per títol “Com serà el món després del coronavirus”. La primera sessió del cicle serà el 12 de gener amb el títol “Ecologia post-coronavirus: espècie humana i ecosfera”, a càrrec de la professora Marta Tafalla, doctora en Filosofia i professora d’Ètica i Estètica a la UAB.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.